Visc a un poble agon los records no es troben als patis. De fet los records es troben amagats sota una pàtina de por heretada, deguda a la terrible repressió franquista. Però no és de franquisme ni de pors de lo que vull parlar. De fet vull parlar de poesia.
Perquè visc a un poble amb records colgats, però amb poesia a boca de carrer. Hi ha prou a fer un repàs pels diferents noms que reben les eines de treballar la terra, treball que representa la ambivalència entre l’esforç i la bellesa del seu resultat.
Atenent a que tenim lo sistema numèric decimal com a referència a l’hora de fer comptes, celebraré los deus anys d’una explosió quasi revolucionària com va ser lo 15M, pa fer lo meu anàlisi particular sobre aquells fets.
Vaig tenir la sort de ser convidat (encara no acabo d’entendre com a un desustanciat com jo li va tocar tal honor) a fer una xerrada a la plaça Ricard Vinyes de Lleida, que era lo puesto agon estava l’acampada de la capital del Segrià. No detallaré més que les petites anècdotes que vaig veure i que encara ara me fan venir carn de poll:
Ja fa un temps que em va passar, que vaig rebre una trucada d’aquelles, diguem, inoportunes i, sobretot, desafortunades. La qüestió é que una veu harmoniosa i educada, però alhora alarmada i preocupada, em volia advertir de que al meu carrer, raderament, s’havien produït un seguit de robatoris.
Deia un company de lluites, que ens va deixar massa aviat i massa precipitadament, que “és més fàcil denunciar l’extinció de les balenes o dels grans felins africans, que denunciar la destrucció del riu del teu poble”. I quanta raó tenia!. Perquè sí que són necessàries les grans lluites, però podem eixir, més o menys, ben parats, sobretot atenent a que a la majoria de la gent, li poden semblar causes nobles o, en lo pitjor dels casos, causes prou llunyanes com per a què no es preocupen lo més mínim pel que diem o fem. En canvi, quan mos centrem en lo proper, comencen los problemes de debò.
Au, pos ja està, ja he aconseguit lo meu somni d’incloure la paraula paradigma al títol d’una columna. Ja si aconsegueixo ficar “implementar”, “paradigmàtic” o “resilència” me donen lo Nobel de bufat-repel·lent-intel·lectual i juro que me retiro com a columnista, perquè ja no podré aspirar a honor més gran a eixa vida de ajunta lletres que porto.
Hi ha una dita que diu que los diners van i venen. Jo, com que soc molt mal pensat, sospito que eixa dita la van escampar aquells que realment compten los diners a cabassos amb la clara intenció de que la repetissin aquelles persones donades a repetir allò que han sentit i, pel que sigui, els hi ha paregut enginyós.
Grans canvis s’han anunciat amb motiu de la nova era; l’era d.C., és a dir, després del Confinament.
Voldria creure que eixa declaració de propòsit d’esmena és ben real i no forma part d’un simple acte de redempció o promesa vàcua. Una promesa com la que feia quan de petit em castigaven sense poguer eixir i després d’unes poques hores de confinament, tractava de convèncer els meus progenitors de la meua bondat i capacitat pa canviar i actuar d’acord amb les normes que tractaven d’inculcar-me. Òbviament, quan acabava lo castig o s’estovaven i em deixaven marxar abans, com la mula que torna a l’era, oblidava les normes i tornava a fer, bàsicament, lo que m’apetia.
Com que m’he proposat reconduir eixa columna cap a una elevada intel·lectualitat, us vull parlar de Garcilaso, que ja n’hi ha prou d’escrits populars i poca latxes. Que se noti que astí hi ha nivell.
Garcilaso va escriure un poema de lo que en diuen temàtica carpe diem agon parlava de roses suculentes i de com s’anaven pansint a mida que passava lo temps. També descrivia lo pas del temps referint-se a la vinguda de l’hivern en forma de neu que cobria los cims i allavonses pos ja només pots fer que plorar per la joventut perduda.
