Ara que encara estem a unes dates propicies pa anar al cine en la canalla… Sí, ja sé que qualsevol data pot resultar apropiada pa marcar-se una bona sessió de cine, però los volts de Nadal sempre donen més peu a anar-hi en família. Pos això, que durant eixes dates, un bons amics que tenen xiquets entre petit i adolescent, van decidir anar al cine i quan van tornar venien una mica decebuts. No, no és que esperessin una gran tarda de profunda reflexió. Sabien perfectament que no anaven a veure a Truffaut ni res remotament acomparat a la “nouvelle vague”, però si esperaven una mica de coherència.
Hi havia un temps en que la xafarderia del poble se reunia en grups, bé a la fresca de la tardada d’estiu o bé agon al migdia acalentés lo sol d’hivern, ben definits i coneguts per tothom. A n’eixes reunions se tombava a ben pelat i repassat a mig poble.
—Lo xic ja treballa —me va dir la veïna només veure’m assentant a la terrassa d’aquell bar.
La veritat, no vaig saber que dir. Lo xic era lo seu net que no tenia gaires més anys que jo i jo, ja portava uns quants anys d’acotxar lo llom. Ja sé que pensaràs que com que no vaig estudiar massa vaig tindre que començar a treballar ben aviat, i tindràs raó, però lo “xic” encara va estudiar durant menys temps que jo. Vage, que lo “xic” en qüestió no sol era més gandul que el jeure, sinó que tenia una vida que transitava camins de delinqüència i clar, treballar en eixes circumstàncies és una gesta digna d’admiració, no com la resta de mortals que treballem així, sense grans pretensions.
Com que ja fa un temps que mos coneixem, he decidit que ha arribat lo moment de despullar-me. Ep, tranquil·litat!, que no penso despullar-me del tot, i a més a més, parlo en sentit figurat. Vull dir que trobo que ara que tenim eix número dedicat a la llengua materna, crec convenient destapar la meua realitat, per si a algú, cosa que dubto, pot interessar, tot i que no ho faig amb la intenció de despertar interès, més aviat m’agradaria despertar alguna emoció (desprès diran que no sóc pretensiós).
Darrerament tinc una quimera que no em deixa viure, i és que anar sentint parlar a mon jaio està fent que no sosegue. Això podria deure’s a que mon jaio ja fa uns quants anys que no està entre nosaltres i qualsevol podria pensar que, si realment fos ell qui me parla, hauria d’elevar eixa modesta columna a un episodi més propi de l’Iker Jiménez que no d’una reputada publicació com Temps de Franja.
Verdòlatra é lo que me podria definir com a persona. Suposo que si pregunteu a d’altres persones us faran altra mena de definicions com: poca solta, cap de suro, o qualsevol altra que trobaran més adient, però com que eixa columna l’escric jo, em permeto auto definir-me com vull.
80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.
Me xocaria pensar que me passa com al Gabriel García Márquez, és a dir, que vaig viure una infantesa enmig d’unes situacions quotidianes, que en realitat no ho són, i això hauria comportat que ara desenvolupés la capacitat de escriure realisme màgic. Però la meua realitat no ve del realisme màgic. Què més voldria jo!
