Arrossegant lo cul per les espones
// Patrici Barquín
En la que està caient. En los científics eixint dels seus laboratoris plantat-se davant del temple més sagrat del segle XXI: lo sacre Congrés dels Diputats, farts com estan de que ningú els hi faci cas; en un acte de valentia, han decidit jugar-se-la i manifestar-se i exposar-se a la criminalització del seu acte. En l’ONU fent comunicats apocalíptics, que llencen l’ultimàtum de que: «o aconseguim que la temperatura del planeta “només” augmenti 1.5ºC d’astí al 2030 o patirem unes conseqüències devastadores per a l’espècie humana».
En tot eix panorama de col·lapse planetari, van los nostres representants i decideixen que lo millor és organitzar un jocs olímpics d’hivern, deixant a la vista de qui ho vullgue veure, que estem «representats» per una colla de cínics. A qui sinó se li podria acudir organitzar un esdeveniment agon és imprescindible la presència d’ingents quantitats de neu (aquella cosa que ja només és veu de tant en tant i que sol caure entre poc i massa, i a deshora) només possibles d’aconseguir amb l’ajut de grans canons, proveïdors de neu artificial, que necessiten esprémer les reserves d’aigua d’alta muntanya, per a poder funcionar, i que consumeixen una quantitat d’energia absurda pels temps que vivim.
Però més enllà dels desastres mediambientals que porten aparellats eixa mena de grans esdeveniments, està també lo mal causat sobre la economia i la sociologia de les zones afectades, i és que lo turisme no é un gran company de feina. Lo turisme porte associada la precarietat laboral, la temporalitat de les feines i lo maltractament del territori (sigui ciutat, poble o paisatge) que pateix la massificació. Perquè altra mena de turisme no hem desenvolupat, com tampoc hem desenvolupat altra mena d’economia. Sembla ser que los nostres governants continuen enlluernats en les polítiques turístiques del “desarrollismo” franquista i no hi veuen més enllà.
Incapaços com són de pensar, o ni tan sisquera d’escoltar, una economia respectuosa en les persones i los territoris, lo que fan é teatralitzar una lluita de galls entre presidents de comunitats veïnes, apel·lant a sentiments tribals que puguin portar a les persones «representades» a prendre partit per una banda o per l’altra, oblidant que això no va dels d’astí o els d’allà, això va d’acabar en los projectes megalòmans i començar a construir un món veritablement rural i saludable per a persones i territori.
Atenció, que jo no estic en contra de que una colla de persones se troben una setmana i decideixen arrossegar lo cul per una pendent, a veure qui arriba adés a baix. Lo que passa é que això no pot ser de cap manera lo que en diuen motor d’evolució dels nostres pobles i paisatges. Com tampoc pot ser una cosa que s’ha de fer a totes passades i molt menys al 2030, que sembla que se’n en foten. Què ha passat en les directrius de desenvolupament de l’agenda 2030?
Vaja, que si hi ha alguna colla que vulgui vindre a fer una mica d’esport, si és que hi ha neu, per mi encantat. Ara bé, si això ha de suposar desfer lo territori, les persones que hi viuen i convertir la fràgil economia de la zona en un circ per a turistes, pos astí ja trobareu la meua oposició i la d’unes quantes persones més que volem solsir una realitat saludable, respectuosa i rica, no de diners sinó de virtuts i felicitat.
Tags: Se va solsint