Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Leopold II

// Patrici Barquín

Feia més de dos anys que la maleïda pandèmia ens havia separat, malgrat tot, sabia que venies per aquella lleugera picor de nas que em vas provocar. Una picor de nas com la picor de nas produïda per una forta emoció, com quan Pepe, «el Boleco», arrenca a gemegar a ritme de fandango i saps la brutalitat que desplegarà després la seua veu omnipotent.

Després, no gaire després, vaig poder confirmar que venies, pel gust estrany i atenuat que em vas deixar al fons de la boca, allà agon la llengua se precipita cap a la verticalitat de la gola. Aquell gust estrany atenuat i sorprenent, com los primers petons que et fas amb algú, que tenen aquell sabor a estranyesa i aquell tacte lleugerament incòmode de lo desconegut.

En definitiva vas irrompre a la meua vida com una amor de joventut, tant apassionat com a incòmode i desubicat. Perduda tota la innocència, amb la pell carregada d’història i la mirada desconfiada de les persones viscudes, te vaig rebre plorant per la mandra infinita que me causaves. Així é com me vaig arrofredar com un gat. Moquejant, esternudant, plorant, amb lo cap anegat, la ment plena de tot menys de pensaments i un dolor oblidat d’articulacions.

Són diverses les teories al voltant de les causes del meu arrofredat. No, no vull dir que les meues qüestions de salut siguen motiu de tesi o màster, en realitat, les teories només les han expressat aquelles veuetes que sinto dintre lo meu cap, ehem… Bé, diguem que la primera teoria voltava sobre la desaparició de les mascaretes als espais tancats, però m’ha paregut tant burda que l’he descartat sense passar ni un segon. Quan a l’altra versió, crec que é la més acurada, té a veure en lo fet de que anéssem a veure la pel·lícula Alcarràs. Que què te a veure una pel·lícula en un arrofredat? Molt senzill, la Carla Simón va fer que los meus budells, freixures, panxes, cor i demès interioritats quedessin escampades pel pati de butaques. Així de fonda em va caure la cinta. Esta apel·lació a lo primari, a lo que és essencial de la vida, lo tribal, sense amagar les misèries quotidianes del nostre entorn, me va provocar una sensació d’estar despullat davant lo món, me va remoure les intimitats de tal manera, que no només no vaig poder dormir aquella nit, sinó que vaig ser víctima, després de més de dos anys, d’un arrofredat èpic. Tot i que també crec que lo disgust de veure com hi ha qui s’entreté a polemitzar de no sé quins subtítols, també ha contribuït a la meua caiguda de les defenses. I és que la denuncia de la colonització patida pel món rural està tant present a la pel·lícula que alguna ment malintencionada no ha pogut evitar escampar la polèmica, crec que en lo propòsit de deixar de banda lo retrat descarnat del món rural. Per quin motiu, sinó, Estiu 1993, pel·lícula de la mateixa directora, va estar subtitulada en castellà i no va rebre les crítiques que està rebent Alcarràs? Potser perquè lo que couen no són los subtítols, sinó la denúncia i maltractament colonial que patim als pobles, des dels pagesos fins als temporers, los oblidats dels oblidats. Però bé, mentre me recupero del meu arrofredat aniré solsint una realitat agon tots ens tractem com a iguals i agon los pobles siguen algo millor que un puesto agon fer negocis i inversions a costa de les persones i de les seues vides.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: