Contra lo món rural

// Patrici Barquín

Dies enrere s’ha produït un estrany succés més propi d’aquell programa de misteris de la tele que d’una realitat mínimament coherent; i és que hem assistit a la convocatòria per part de «Fuenteovejuna» d’una manifestació en defensa del món rural.

Mireu, per començar, quan una manifestació té un convocant indefinit ja em fico a la defensiva, no ho puc evitar. Desprès, quan qui convoca, invoca a una cosa que anomena «món rural» i que vol incloure: caçadors, taurins, agricultors i ramaders (no sé si em deixo a n’algú, ja disculpareu, però amb est poti poti…) com si fossin un compendi d’aquell meravellós règim especial de la Seguretat Social que incloïa: toreros, artistes, representants de comerç, futbolistes professionals i escriptors de llibres; é que està jugant i amagant les cartes. A més a més ficats a fer barreges dingú ho farà millor que un règim especial.

Tot pareix indicar que lo rotllo anava de protegir la caça i los toros, i, clar, lo món rural concebut pels «senyoritos», cosins germans del «senyorito» Iván, de Los Santos Inocentes.  Però són eixos temps, uns temps dolents pa eixir, així, a cara descoberta a defensar allò que fa pudor a romatigós; així que pa despistar i donar-li una cobertura dolça i inapel·lable, aquell ens que convocava, va creure convenient ficar uns quants pagesots i pastors de totxo,  Afortunadament les persones pageses i ramaderes no són estúpides i van veure la ploma de la gallina que lis intentaven vendre i no van acudir més que quatre gats mal contats i encara mal avinguts.

Com que això no li va eixir bé a n’aquell ens (digueu-me boig, però crec que era la mateixa gandalla), un camí més, se van inventar un clima de crispació pa acabar convocant, encara més d’amagat, un acte tant greu com l’assalt al Ple de l’Ajuntament de Lorca, per part d’una mena de sometent o escamot de linxament, que exercia sabent-se ben recolzat pa actuar en patent de cors.

En definitiva, lo que eix ens proposa é la defensa de l’espoli del món rural en forma de macro granges, en forma d’assalt armat del territori tres cops per setmana, matant a trot i dret tot lo que belluga; en forma de grans finques de monocultius que no formen part de la pagesia i del territori, sinó de la agroindústria i lo cant de cigne del capitalisme; i, pa acabar-ho de rematar, ser la reserva espiritual dels valors de l’Espanya que s’han inventat: la de los toros i toreros. Tot això adobat d’un odi que no lo vull ni d’aprop ni d’allun.

Ben mirat, si ens dixessen tranquil·les, estic convençut que entre totes les persones que encara habitem als pobles, siríem capaces de pensar i anar solsint un món rural millor, però cla, allavonces no podrien fer negocis a costa de les nostres desgràcies.