James Gandolfini*

// Patrici Barquín

Fa una pila d’anys que Manuel Fraga Iribarne (aquell home amb semblant proto-Toni Soprano) va eixir a passejar-se pels carrers d’Euskadi amb un paraigua en los colors de la bandera d’Espanya, al crit de: “la calle es mía”. Certament hi ha qui creu que poques coses han canviat des d’allavonces, però n’hi ha alguna de molt important que ha canviat més del que ens podríem pensar. I no parlo del preu dels cigrons, que certament ha patit grans canvis des que el quasi Toni Soprano pugés a exhibir-ne un paquet davant de Sas Senyories fent crides a baixar al carrer a connectar amb la vida real. Parlo dels carrers. No sé si é a conseqüència de la ressaca nadalenca de carrers plens de llumenetes, però veig que de dia en dia anem perdent la sobirania sobre los carrers i deixant-los en mans dels mercaders.

Mica en mica ens han anat ficant al cap que l’únic que podem fer al carrer é consumir. Així està ben vist fer una cervesa amb amics a una terrassa d’un bar, però ets quasi un delinqüent si fas la mateixa cervesa amb amics assegut a un banc. També pots anar a jugar a un club esportiu, però jugar al mateix al carrer te converteix en una molèstia per veïns i ajuntaments o inclús, apreteu los matxos, pel Justícia d’Aragó que va ratificar la prohibició de jugar a les criatures a pilota als carrers de Fraga (poble, no Soprano). No vull ni imaginar lo que siria que una colla de dones estigués jugant a cartes al voltant d’una taula al carrer, tal i com feien no fa gaire temps al meu poble.

En definitiva que no dic que tinguem que arrencar a fuetades a tort i dret amb los mercaders que han ocupat los carrers, però sí que d’una forma més civilitzada no hauríem de permetre caure al parany de la mercantilització disfressada de civisme i ordenances de convivència. Però com sempre, tot això cal que ho anem solsint. Si pot ser al carrer, pos millor que millor.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022