Fa una pila d’anys que Manuel Fraga Iribarne (aquell home amb semblant proto-Toni Soprano) va eixir a passejar-se pels carrers d’Euskadi amb un paraigua en los colors de la bandera d’Espanya, al crit de: “la calle es mía”. Certament hi ha qui creu que poques coses han canviat des d’allavonces, però n’hi ha alguna de molt important que ha canviat més del que ens podríem pensar. I no parlo del preu dels cigrons, que certament ha patit grans canvis des que el quasi Toni Soprano pugés a exhibir-ne un paquet davant de Sas Senyories fent crides a baixar al carrer a connectar amb la vida real. Parlo dels carrers. No sé si é a conseqüència de la ressaca nadalenca de carrers plens de llumenetes, però veig que de dia en dia anem perdent la sobirania sobre los carrers i deixant-los en mans dels mercaders.
Ja sé que continuar parlant de pandèmia, confinaments i restriccions fa casi tanta mandra com escriure sobre el tema, sobretot ara que hi ha un deliri per recuperar allò semblant a una normalitat, que no té res de normal, que figura que era lo que fèiem abans de març de dos mil vint. Ara bé, no voldria desaprofitar l’ocasió pa parlar d’allò que més he trobat a faltar durant tot eix temps que, per dur que paregue, encara no ha acabat.
Sembla ser, pel que diuen experts i expertes en la matèria, que no hi ha cap evidència històrica de què hagi existit, més enllà de la literatura, un mapa del tresor. Això vol dir que a cap pirata li va passar pel cap, en cap moment, fer un mapa detallat que expliqués com arribar a un amagatall agon dormís lo seu botí, com si fossin estalvis allunyats de la banca. Hi ha diversos motius que expliquen que los pirates no fossin donats a deixar rastre d’on guardaven les seues riqueses, però n’hi ha un que crec que é la motivació, o desmotivació, definitiva.
Dies enrere s’ha produït un estrany succés més propi d’aquell programa de misteris de la tele que d’una realitat mínimament coherent; i és que hem assistit a la convocatòria per part de «Fuenteovejuna» d’una manifestació en defensa del món rural.
Mireu, per començar, quan una manifestació té un convocant indefinit ja em fico a la defensiva, no ho puc evitar. Desprès, quan qui convoca, invoca a una cosa que anomena «món rural» i que vol incloure: caçadors, taurins, agricultors i ramaders (no sé si em deixo a n’algú, ja disculpareu, però amb est poti poti…) com si fossin un compendi d’aquell meravellós règim especial de la Seguretat Social que incloïa: toreros, artistes, representants de comerç, futbolistes professionals i escriptors de llibres; é que està jugant i amagant les cartes. A més a més ficats a fer barreges dingú ho farà millor que un règim especial.
Quan era petit lo de la higiene general quedava circumscrit al dissabte. Així que durant la setmana calia sobreviure com bonament podíem. Colònies comprades a granel per onzes i nebulitzada excessivament per cabell i roba; ràpides rentades de cara i mans a correcuita a l’aigua gelada, i mocadors humits, que haguera dit que eren fets de paper de vidre, refregats per la cara, pa intentar mantenir-me mínimament polit mentre tocava acudir un dia i un altre a mestra, a la mestra franquista.
Eixa frase que forma part del títol d’una meravellosa cançó de R.E.M., també forma part dels profetes post mil·lenni que ja no són vells barbuts, sinó periodistes/presentadors/opinadors de mitjans de comunicació de masses. I contràriament a lo que lis passava als autèntics profetes bíblics, la població encesa no es llença a lapidar als missatgers de la catàstrofe.
Com mos hem de veure! Embolicats, un camí més, a la indecència d’aquells que ho volen canviar tot pa que tot segueixi igual. Insultats per aquells éssers que, tenint una pila d’estudis i un currículum d’astí a Torrent, són incapaços de desenvolupar un argumentari coherent sense recorre a la fal·làcia i a l’insult. Clar que tot això és culpa meua per llegir-me articles d’aquell diari, tan sàviament qualificat com “coprofàgic” per Carlos Taibo: El País, referent de cultura de la “beautiful people” i la classe social liberal progressista.
Ara que ja fa un any que es va decretar l’inici oficial de la pandèmia i ens van tancar a casa per a que poguéssim consumir paper higiènic, com si Sangonereta (referència de jaio) hagués sobreviscut a l’empatx de botifarra, i elaborar pans, dolços i, també, pa que poguéssim eixir al balcó a aplaudir als policies que ballen; és lo moment d’avaluar en quin punt ens trobem.
