Viure i somriure

// Patrici Barquín

No vull escriure sobre la poca traça de la classe política en general. No vull escriure sobre la irresponsabilitat de qui mana, governa o diu que ens representa. No vull escriure sobre toreros ni sobre serveis d’emergències. No vull escriure sobre exèrcit ni sobre policies. No vull escriure sobre si aquest o l’altre estava dinant o si calia o no calia decretar no sé quin estat d’alerta. No vull escriure sobre el molt avisat que estava tothom que ho vullgués saber o que ho hagués de saber. No vull escriure sobre esperar fins l’hora de plegar per a donar l’alarma, una alarma sense una guia d’actuació ni simulacre d’emergència. No vull parlar de la falta d’escrúpols de les empreses que van mantenir a les persones treballadores a les seues feines portant-les a la mort. No vull parlar de repartidors de supermercat de dona jugant-se la vida. No vull escriure sobre les preses de decisions de la població en moments en que no hi ha temps material per a prendre decisions. No vull escriure sobre els grans beneficis derivats de l’especulació i construcció sobre terrenys inundables. No vull, ni puc, escriure ni descriure el dolor de tanta mort.  No vull escriure sobre els mitjans de comunicació i de quina manera han tramés les suposades notícies. No vull escriure de l’oportunisme fatigós del feixisme per a implantar la seua política d’odi. No vull escriure sobre agendes de la trentena que estan al servei de l’enriquiment dels de sempre. No vull escriure sobre l’apocalipsi climàtica ni sobre el col·lapse civilitzatori al ens aboquen.

—Pos no pares d’escriure de tot allò que no vols, dessubstanciat!

—Fuig, fuig! Fora, ves!

Dispenseu, no sé com nassos s’ho ha fet lo gat per a passejar-se per damunt del teclat i enreda’m la columna.

Bé, realment del que jo vull escriure é de com reaccionem les persones comuns a les desgràcies dels nostres semblants sense necessitat d’haver llegit a la Rebecca Solnit ni el seu meravellós llibre: Un paraíso en el infierno, agon explica con davant les catàstrofes, les persones integrants de les classes populars, reaccionen amb eficàcia, alegria i solidaritat; cosa que no saben fer ni els estats ni les empreses. Perquè, malgrat tot, a la cultura popular queda allò que ens ha permet evolucionar com a espècie, i no, no és la intel·ligència, ni és la tecnologia; estic parlant del suport mutu. Parlo de l’organització comunal, allò que tant desagrada a eixa societat individualista a la que vivim.

Potser va sent hora d’aprofitar allò bo que queda de nosaltres i deixar de delegar les nostres vides, de no abandonar-les en mans d’autèntics psicòpates que només pensen a guanyar eleccions o a omplir-se les butxaques. Potser va sent hora de recuperar-mos la confiança mútua i deixar de preguntar-mos què podem fer i passar a fer crides dient:

—Vull fer això, algú s’apunta?

I així, jo, tu, l’altre i un quants més que no coneixem comencem a ser amos de nosaltres mateixos i ens podem protegir mútuament de la que ens està caient i encara queda per caure. Perquè per a salvar-nos només ens tenim a nosaltres i la nostra capacitat per anar-ho solsint col·lectivament.