Inuits de fraga (I)

// Patrici Barquín

Diuen que els inuits diferencien fins a trenta tonalitats de blanc i, imagino, que tindran altres tantes adjectivacions per a descriure-les, tal i com ens passava a Fraga en la boira. La boira era una companya d’estació tan persistent que en un temps passat teníem la capacitat de percebre-la en una quantitat de matisos similars als dels inuits i, per tant, hi havia una quantitat equivalent d’adjectius qualificatius que acompanyaven el substantiu «boira». Però, malauradament, esta història va acabar quan un d’aquells adjectius qualificatius va somiar en esdevenir substantiu. I ja sabeu el que passa a eixa societat agon los somnis, amb esforç i feina, es poden assolir (ironia mode on), que allò que constituïa una gran riquesa cromàtica, de textures, d’humitats, d’alçades, etc. va acabar convertit en un solitari substantiu: cegallosa. Que, a veure, potser ell, l’adjectiu ja esdevingut substantiu, estava molt content de ser lo nucli del subjecte de les oracions, però la fama pot ser com un càstig que aboca a qui la gaudeix, a la solitud més asfixiant.

La boira cegallosa era aquella boira cúbia que després de tants dies fonda i preta acabava cegant la vista. Com allò que passa quan portes molta estona conduint en boira i, sense saber com ni perquè, de sobte, perds lo sentit de l’orientació i ja no saps què és carretera, quin és lo teu carril, ni si vas en la direcció correcta.

Tants i tants dies de boira cegallosa i esta mania d’allunyar-mos de la natura, van acabar convertint un matís en una generalitat i encara que ara se pugui adjectivar cegallosa, la realitat és que en la gandalla eixa del canvi climàtic ja ens hem quedat sense substantiu al que qualificar. Vaja, que la cegallosa està en vies d’extinció. Però bé, si cecs ja no podem ser, potser a arribat l’hora d’eurir los ulls i de que ho anem solsint.

---

Publicat a Temps de Franja n. 161, abril 2024