
Ser, dir i aspirar
// Patrici Barquín
Ara fa una pila d’anys que a Fraga encara quedaven una bona quantitat de cases enfonsades. Unes a conseqüència dels bombardejos de la guerra, les altres per l’exili de les persones que les habitaven, o per la migració; també per la misèria d’aquells anys que portaven a col·lapsar, fins i tot, les cases; segurament alguna també patís la desídia de qui no en feia ús. La qüestió és que aquells habitatges convertits en munts d’enruna, en veure’s en aquell estat, podrien haver transitat la ruta de la depressió i la tristor, però no se van deixar endur per les aparences i van acollir legions de xiquets i xiquetes que vam envair eixos espais de desolació per a convertir-los en una aventura diària d’hores i hores de jocs. Des d’allavonces les cases en runes van deixar la seua condició de runes i van passar a dir-se «corralotes». Bé ja s’ho deien adés, però no em despisteu del que vull explicar.
Les corralotes eren felices en lo nou estatus adquirit. Allí vam poder viure un munt d’aventures en mig de totes aquelles pedres, bigues, ferralla, mobles trencats, robes malmeses i restes d’unes vides a mig viure. Quin millor final per a unes runes que l’alegria dels infants cridant i corrent i, dit sigue de pas, jugant-se la vida, perquè no totes les construccions estaven totalment caigudes. Hi havia algun trebol que feia por només de mirar-lo. Però en definitiva, les corralotes no aspiraven a res millor que a ser un espai de jocs infantils.
Qualsevol podria pensar que eixos paisatges evocadors de temps durs en què la canalla juga als espais derruïts i que tants cops hauràs pogut contemplar a la televisió han desaparegut, però, en realitat, continuen estant allí. Evidentment no estan a les mateixes ubicacions ni fan la mateixa cara, ni reben lo mateix nom. I astí està la substància d’allò que vull explicar.
Socialment, en passar del temps, hem evolucionat. Una puntualització: cal prendre «evolucionar» com una transició cap un altra cosa no necessàriament millor: evolucionar no és bo ni dolent per sí mateix. Feta la puntualització i ajustades les ulleres de fer-me l’espavilat, continuo. Hem evolucionat socialment i això ha fet evolucionar el concepte dels espais que tenim. Si bé es donava per fet que les corralotes eren llocs certament perillosos agon jugava la canalla, no hi havia cap aspiració més i això quedava reflectit a la pròpia paraula: corralota. Ara bé, eixos espais han pres ara una postura més, diguem, aspiracionista. Per què dic això? Doncs perquè ara d’eixos llocs en diuen solars i un solar és una cosa inacabada que està en potència de ser un altra cosa (una casa, un edifici, un pàrquing, etc.) A més a més d’estar degudament tancada i relativament lliure de vegetació i restes que pugessin evocar qualsevol indici de vida anterior. Tal i com passa en les classes mitjanes que, lloïxen netes i polides, sense restes d’una vida anterior i en actitud aspiracional; somiant en lo moment d’abandonar la seua condició de mitjanes (res a veure en la cervesa) per a, gràcies a l’ascensor social (estudis, loteria, etc.), esdevenir classe alta.
Així que sí, les paraules en què anomenem les coses són importants i tenen unes connotacions o unes altres i això va molt lligat al tipus de societat a la que estem vivint i la manera de pensar que estem elaborant. Perquè el pensament humà es construeix a partir del llenguatge, i cal no oblidar que deixar de dir corralota per a dir solar suposa una altra petita claudicació en favor del mercat.
Així que, encara que no juguen xiquets a eixos espais, encara que estiguen tan nets que se puguin menjar sopes al terra, assenyalar-los com a solars els converteix en un objecte mercantilitzable i, en canvi, assenyalar-los com a corralotes rebaixa les expectatives de qui vol continuar especulant en les nostres vides.
A nosaltres, esta actitud tan senzilla de canviar la manera d’anomenar eix espai i dir-li pel nom que creiem li correspon, ens pot servir per a revelar-nos o rebregar-nos contra eixa construcció social que patim, i ens aporta una mica d’aire de consciència cap al camí pel que volem transitar. I si no us fa res de tot això, només per veure les cares d’estranyesa de qui us escolte dir-lis corralotes ja val la pena fer-ho. Però si voleu, millor que anem a pams i primer de tot ho acabem de solsir col·lectivament.
Tags: Se va solsint