Els mestres que van prometre el fracàs

// Patrici Barquín

Em van néixer quan encara vivia aquell dictador cruel i capritxós, d’aspecte ridícul. Sí ja sé que dictador, cruel, capritxós i aspecte ridícul son una concatenació de redundàncies, però té la seua utilitat literària. Deia que encara vivia aquell senyor, de veu d’ase castrat, que va implantar un sistema educatiu acord amb la seua talla i seguit amb passió extraordinària per la colla de mestres que vaig tenir fins als dotze anys, en que tot és va tòrcer i van aparèixer uns i unes hippies barbuts o de llargs vestits de flors per les aules, però això forma part d’un altra història, ara, em vull centrar en la colla de mestres i la seua passió «pedagògica».

Recordo aquelles classes, tindria jo set anys, agon lo mestre feia demostracions de treballs en fusta. Treia una navalleta ben esmolada, i anava retocant un camal d’un arbre del pati que ell mateix havia tallat. Com si d’una classe magistral és tractés, anava repelant lo camal, a la vista de l’alumnat, deixant-lo ben fi. Després, amb una mostra de gran habilitat manual, clavava suaument la navalla a una punta i en un cop sec, pegat amb precisió d’orfebre, obria la fusta en dues parts perfectament simètriques. Continuava la seua feina raspant metòdicament fins a obtenir una vara recta i raonablement gruixuda que deixava a sobre del radiador de ferro a assecar juntament amb altres vares que ja havia confeccionat al llarg dels dies.

També, eix mateix mestre, era un melòman, un violinista frustrat, perquè les tardes les passàvem mirant com tocava un violí imaginari amb una de les varetes prèviament assecades al radiador. Això sí, com que tot no sirà fusta i violes, aprofitava eixos concerts pa preguntar-mos les taules de multiplicar i, com de música en sabia molt, si no encertàvem a respondre ràpidament, aturava l’acte de fregar la corda, i practicava la percussió amb la baqueta, altrament anomenada: arc de violí, sobre les nostres esquenes, caps, cara o allò que trobés la trajectòria de la maleïda vara.

Altres no eren tant exquisits, no tenien lo refinament necessari per a apreciar les disciplines del treball de la fusta i de la música de violí; es limitaven a arrencar los recolzabraços dels seus butacons i, quan qualsevol de nosaltres patia la desgràcia d’haver d’eixir a la pissarra, tan prompte dubtàvem una fracció de segon a respondre, en tenia prou amb un hàbil moviment quasi coreografiat (astí s’apreciava el gust pel ballet) per a estirar lo recolzabraços i descarregar un cop sec al cap, tant fort que per un moment creies que anaves a perdre el coneixement.

Altres de les disciplines preferides, per la comunitat educativa, eren lo llançament d’esborrador de pissarra, al que se li aplicava la llei de Murphy i la torrada en mantega: sempre encertava a pegar-te en la part de la fusta, sigue al nas, a l’ull, al cap… i sempre arribava a una velocitat inusualment elevada.

D’altra banda, hi havien que, tenint autèntica devoció per Madame Lenormand, i s’aventuraven a la difícil art de l’endivinació, i espetegaven les seues prediccions: «no arribaràs a ser res a la vida».

Les arts circenses també tenien gran predicament, especialment les composicions acrobàtiques, com la que em van obligar a executar quan tenia vuit anyets: de cara a la paret, agenollat i els braços en creu. Clar que com que no era un bon alumne no vaig poder mantenir l’imprescindible somriure als llavis i, en comptes d’això, notava com queien unes llàgrimes d’impotència al llarg de la meua cara, al temps que el mestre, seguidor de les més refinades òperes, cridava com un tenor embogit, que fes lo favor de parar de plorar com una nena.

I així me vaig educar, com moltes altres persones que vam tenir la desgràcia de viure als temps de la dictadura i més enllà, que això no s’acaba d’un dia per l’altre. I, efectivament i tal com van predir, no he arribat a ser res a la vida, sobretot perquè no n’hi ha agon arribar, més que a un clot que s’omplirà de terra en nosaltres a dins. I, gràcies a la vida, soc dels ningú, i tant de bo no arriba mai a ser algú d’eixos alguns, en los que devien de pensar aquesta colla de psicòpates que van fer-se càrrec de la nostra educació. Què allun quedaven aquells i aquelles que van ser veritables pioners de l’ensenyament. Aquella escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia, aquella de José Alberola, de Joan Puig Elías, de Matilde Escuder i de tantes altres persones en veritable vocació de formar persones lliures. Què allun quedaven allavonces i que oblidades queden encara ara. I és que això de l’ensenyament, lo fracàs i el mar encara ho anem solsint.