Brossa, brutícia, fem i disrupcions culturals

// Patrici Barquín

Va haver-hi un temps en que la brutícia generada era una font de riquesa i fertilitat. Un temps en que les gallines aixecaven los ulls esperançats cap als nostres culs que guaitaven pel forat de la comuna com si d’un deu ciclop, proveïdor de manà, es tractés. Un temps en que les escassíssimes restes de menjar engreixaven un tossino, una colla de gallines (no sol d’esperar culs viu l’aviram), un parell de cabres o qualsevol altre dels bitxos que tenien una utilitat vital. I eixos bitxos ens retornaven a més d’ous, lleit i cuixots, un tresor que s’apujalava, voltejava i cuidava amb la mateixa passió que el senyor Scrooge cuidava dels seus estalvis, ja que an aquell màgic pujalt s’emmagatzemava la futura fertilitat de la terra.

Acabada la segona guerra mundial i a conseqüència de les noves formes de refinar lo petroli i la gran quantitat de residus que produïen, eixes formes de refinar desenvolupades durant la citada guerra, van irrompre els plàstics a la nostra quotidianitat. Dic nostra perquè m’incloc entre la part de la població a la que li venen donades les grans decisions de qui mana sobre les coses que més nos convenen com a societat.

L’adveniment del «desarrollisme plasticós» trigaria una mica a arribar a Espanya; concretament fins a l’any 1955. Aquell senyor baixet i en veu aflautada no era la millor corretja de transmissió per a fer arribar les novetats a la nostra societat, siguen perquè eixes novetats fossin bones o perquè ell, lo senyor baixet, monopolitzava les qüestions infames. Eixa entrada del mal anomenat progrès, va tenir com a conseqüència l’aparició de tota mena de residus no aprofitables a les cases. Això va comportar l’acumulació d’eixos residus, als bancals i les eres, que era agon anaven a parar, igual com passava en les coses que abans es rebutjaven. Lo fet era que resultava impensable que allò fos indestructible, ja que eixa aparició dels plàstics va suposar una disrupció cultural. A més a més, ni el llauner ni el drapaire volien saber res d’aquells polímers monstruosos.

Si eurim la mirada, podem trobar coincidències modernes a altres llocs agon han patit conseqüències idèntiques, per exemple: a Chiapas, com a conseqüència de les visites internacionals que van rebre gràcies a la revolució que allí estan desenvolupant, s’hi van trobar en la fossa agon abocaven les restes tant plena que era impossible continuar abocant, tal i com havien fet sempre, res més.  Eixes visites, fetes en l’única intenció d’observar com s’havia produït allí la revolució i tractar d’entendre els mecanismes pràctics que permetessin traslladar-la i adaptar-la a la realitat dels llocs d’origen de cada visitant, van comportar l’acumulació de plàstics que van col·lapsar lo sistema de gestió de residus.

Si fem lo viatge de tornada de nou mil quilòmetres i ens tornem a centrar en lo meu poble i el trauma que va suposar la irrupció dels residus no aprofitables ni compostables, resultarà fàcil comprendre com determinades expressions han fet fortuna a la nostra quotidianitat.  Així, quan determinades persones repeteixen frases com ara: «lo riu està brut», no estan referint-se a la gran quantitat de metalls pesants que contenen les seues aigües que fan impossible allò tant habitual al passat com complir un cànter d’aigua pa veure.  Tampoc s’estan referint a l’elevat índex de nitrats.  Ni tan sols fan referència als plàstics, vidres i ferralla diversa acumulada al llarg del riu, sinó a la vegetació que, exuberant, creix a illes i vores i que, degut a la disrupció patida per generacions anteriors, no dubten en anomenar: brutícia. I és que no hem creat un neologisme que estigue a l’alçada del drama que suposa acumular restes inorgàniques no reutilitzables i clar, tenim que continuar referint-mos a elles, a les restes, com brossa, fem o qualsevol altra paraula més orgànica i, per tant, més allunyada dels maleïts plàstics i això acaba produint estos malentesos tant difícils de gestionar.

Bé, sirà això o sirà que tinc una visió poètica de la vida tal i com me van espetegar eixa setmana. Bé, sirà qüestió d’anar solsint tot això de les brutícies i tractar de reconnectar-mos en la natura més orgànica.