Pinus alepensis
// Patrici Barquín
Lo meu pare sempre s’ha pres les qüestions de la vida molt seriosament i, potser per això, té una sensibilitat desmesurada, si és que hi ha mesura capaç de quantificar la sensibilitat. I va ser eixa seriositat i eixa sensibilitat les que li van portar a plantar un arbre per cadascun dels fills que li van néixer. Així ho va fer i així ens ho explicava a la meva germana gran, a mi i al meu germà petit, cada dia que ens duia en ell a regar cadascú lo seu arbre. Regàvem amb l’orgull de tenir un alter ego vegetal, i ho fèiem en la mateixa il·lusió que vivíem la vida: amb tot per fer, tot per somiar i tot per créixer.
Los arbres van continuar creixent amb nosaltres, però en un moment dramàtic, un d’ells va declarar-se en rebel·lia. Va començar a estendre llargs i grossos camals cap al sentit contrari del seu creixement habitual; va continuar fent una mena de reverència cap a la casa del veí fins que de sobte va deixar caure, en tota la seua ràbia, la branca més grossa sobre la teulada. Però eixa rebel·lió no va acabar astí, el pi va seguir desmembrant-se i dixant-se caure a sobre de l’edificació del veí que, sense entendre res del que estava passant, patia la fúria d’un arbre que havia perdut lo senderi.
En realitat, l’arbre estava plorant la pèrdua del seu alter ego. I és que el meu germà petit, lo fill petit del meu pare, tal i com explicava el mateix pare, es va cansar de viure i un maleit dimarts de setembre va desaparèixer, sense avisar, de les nostres vides.
En realitat, sento que així é com va transcorrent la vida. Després d’anys de viure, soc testimoni de la caiguda de molts arbres al meu voltant. Uns propers, d’altres una mica més llunyans. N’hi ha que cauen fent un soroll ensordidor i n’hi ha que cauen com les ales perdudes d’una palometa, suaument, ballant al ritme de l’aire i parant-se a terra silenciosament, sense fer-se veure. Però al final em queda la sensació d’estar-me convertint en un vell arbre amb la crosta imperfecta i endurida. Un vell arbre que, plantat a un bosc cada cop més buit, ha d’encarar les tempestes i la calor eufegant a un clar no desitjat, agon, a pur de caure arbres, la vida resulta més i més complexa de mantenir per més que la fusta dels arbres morts deixen lo terreny adobat pels que quedem i per més que les arrels siguen cada cop més fondes. Ara que tot això són cabòries, perquè això de la vida encara ho anem solsint.
Publicat a Temps de Franja n. 159, novembre 2023
Tags: Se va solsint