Solsint la despossessió… i la lleit

// Patrici Barquín

Per a què el capitalisme i els estats moderns poguessin desenvolupar-se va ser imprescindible, entre altres factors, que anessin acompanyats de tot un procés de despossessió i repressió. Eixos processos, en diferents fórmules, van passar per la usurpació d’una bona part de les terres comunals per a convertir-les en terrenys d’ús i benefici privat. Eix procés no va estar exempt de problemes derivats de prendre-li una part primordial de la subsistència a una gran porció de la població rural, cosa que va comportar revoltes i repressió, així com los grans moviments migratoris del camp a la ciutat per a tractar de guanyar-se la vida a la incipient indústria. Així que, mirant de fer negoci amb les terres comunals, (tal i com és continua fent en les privatització de serveis i empreses públiques) es va aconseguir, vullguent o sense vullguer (astí cadascú per agon l’enfili), obtenir una gran quantitat de mà d’obra per a fer arrencar la incipient economia industrial urbana.

Amb lo desplaçament d’eixa gran quantitat de mà d’obra (si s’hagués tingut la consciència que eren persones, potser les coses haguessen estat d’una altra manera) també van haver de desplaçar-se una part dels aliments fonamentals per a tenir uns efectius mínimament saludables per a poder treballar; i un d’eixos aliments fonamentals era la lleit. I, quina era la millor manera de traslladar la lleit? Pos muntant les granges de vaques directament a les ciutats amb los conseqüents problemes de tenir los animals permanentment estabulats a un ambient urbà. Les malalties provocades pel consum de la lleit crua d’uns animals estabulats en contacte permanent amb los fems eren tan habituals que la ciència va dictaminar que calia retornar los terrenys comunals i que les persones podien tornar al pobles i recuperar la vida saludable que tenien adés que comencés tot eix despropòsit de Revolució Industrial. Que si algú volia fàbriques ja les faria més petites i escampades pel territori creant ambients de treball saludables, confortables, ben pagats i en jornades de treball raonables… T’imagines? Pos no! Lo que va inventar la ciència, concretament Charles North al 1907, va ser l’aplicació de la pasteurització a la lleit, lo que va permetre que vaques, grangers i lleit estesin en contacte permanent en los fems i que no hi hagués problemes d’intoxicacions entre els consumidors de lleit i així la població treballadora va poder mantenir una salut fràgil, però no tant com per a què no els hi permetés continuar treballant a l’ambient malaltís i precari de les insalubres fàbriques i habitatges urbans.

Més endavant, cap a finals dels anys vint o principis dels trenta del segle XX (sí, ja sé que no és massa científic escriure en estos termes, però el que vaig a relatar forma part d’una història oral, real, que té parts no contrastades, perquè ja sabeu que tinc una tendència innata al repòs), va haver-hi una prohibició, de les moltes que hi han anat havent, de repartiment de lleit a domicili amb l’excusa del perill i amb la finalitat d’anar passant lo negoci de la distribució de la lleit a les empreses (continuant en la despossessió). prescindint de la proximitat i la racionalitat de la venda directa. Ignoro si va afectar a tot lo territori espanyol o només a poblacions amb un nombre determinat d’habitants, però el que sí sé amb absoluta seguretat és que a Madrid estava completament prohibit. I ho sé perquè mon jaio va emigrar-hi i és va ficar a treballar repartint lleit a domicili amb un altre company. La cosa és que era una feina tan precària que el repartiment l’havien de fer utilitzant lo tramvia i va ser al tramvia agon se’ls va atansar la policia per a detenir-los i mon jaio va agafar la lletera metàl·lica i va mirar de trencar-la picant al cap d’un dels policies. Tots dos repartidors van marxar corrents, però finalment la policia, que té una tolerància bastant limitada a rebre lletades al cap, va acabar detenint-los. Quan van portar a mon jaio a declarar davant del jutge va fer lo paper de l’ignorant. Va dir que ell venia d’una vila molt petita de Santander de la que no havia eixit mai, que no havia vist mai un policia ni sabia el que era i pensava que aquells homes que els van assaltar al tramvia eren uns lladres que volien robar-los los diners del repartiment. I, el jutge, s’ho va creure i el va deixar anar i aquell home va poder continuar mirant de guanyar-se la vida sense haver de patir les conseqüències de la seua acció.

Tot això era per a explicar que hi han diverses formes de resistència i diferents maneres d’afrontar los problemes. Que la ciència està al servei del progrés no genera cap mena de dubte, ara bé, quina mena de progrés? Perquè, la ciència, si no està al servei de la humanitat i només respon als interessos i utilitza la lògica dels que tenen lo poder no servirà per avançar en benestar humà, només servirà per a consolidar lo poder econòmic i polític. Però, clar, això ho hem d’anar solsint col·lectivament i prendre les accions que calguin adés d’acabar havent d’estampar lleteres a tort i dret.