Solsint les barreges

// Patrici Barquín

A mestra, quan encara hi anava, explicaven que va haver-hi un temps en què una casa reial va engendrar una mena d’hereu en, diguem, poques habilitats fines. És a dir, allò d’empegar gomets i retallar en les estisores de punta rodona no se li donava gaire bé. D’acord, l’animalot del mestre ho va explicar d’una manera més ruda, però estem parlant d’un col·legi nacional. Ell, lo mestre, deia que li faltava un bull, al rei (al mestre tres o quatre perquè, entre altres coses, va espetegar l’adjectiu subnormal), i que només disposava de la meitat de les seues reials parts. Una manera poc fina de explicar que la decadència d’una dinastia era derivada de la falta de barreja de sang.

I és que les barreges, tret dels dissabtes a la nit, són molt i molt necessàries. Això explicaria els meus dies d’estiu a la terrassa de casa. Allí, durant l’estiu succeïen les millors coses de la vida. Així com durant l’hivern, los banys de cossi se limitaven als dissabtes al matí, i servien pa treure ronya i franquisme acumulats durant la setmana a mestra, a l’estiu eren un esclat d’alegria per viure. Allí, despullats, servidor i ma germana ens banyàvem a un ribrell ben gros en companyia de ma jaia i mon jaio, i del sol d’estiu.

Ma jaia, nascuda a Almeria, emigrada a diferents parts de la geografia africana i espanyola, arrencava per «cantiñas», mentre mon jaio, fragatí de vuit cognoms, tocava palmes tractant de mantenir una mena de ritme. I nosaltres… nosaltres ballàvem al ritme de la música i ma mare engegava la mànega i ens arruixava i convertia, així, el maití del dissabte en una bacanal d’aigua, alegria i riures.

Està bé, admeto que el Carlos aquell no està tan clar que fos tal i com lo va descriure el borinot de mestre que vaig tenir. Tampoc està clar que totes les barreges siguen afortunades, però l’alegria de viure en una família ben barrejada no me la treu ningú, tot i que, això de la barreja, encara ho he d’acabar de solsir.

---

Publicat a Temps de Franja n. 158, juliol 2023