Solsint la guerra

// Patrici Barquín

Ara que ja casi no està de moda parlar de guerra perquè, per algun incògnit motiu, les notícies són efímeres; em permetreu que dedica una part del meu temps a reflexionar-hi com si sabés de què estic parlant.

Per començar he decidit ficar una paraula així de crua al títol: Guerra, res de conflicte armat, conflicte bèl·lic, ni collonades per l’estil: Guerra. Potser perquè vinc d’una època a la que el llenguatge cru, sense embuts i sense mesura era d’ús comú i utilitzar qualsevol altre era motiu de assenyalament i desconfiança; tot i que admeto que hi ha una majoria de persones que també venen d’aquell temps i son les culpables de la creació d’eixa neollengua, carregada d’eufemismes, que ens envolta i ens fa parèixer una mena d’unicorns roses que viuen a un món de fantasia… fins que fas una ullada i veus quina mena de món ens envolta.

Imaginar una guerra és una qüestió tant difícil com fàcil de manipular per a convertir-la en  allò més allunyat de la realitat. Així que tiro per l’ample i faig un paral·lelisme en una bronca d’eixes que, pel que sigue, en un moment o altre de la nostra vida hem presenciat. Què diríeu que passa quan hi han dos paios (sí, els homes exercim una mena de monopoli de la violència física) pegant-se? Exactament. Que d’alguna manera, un o altre fa per separar i frenar la baralla i un cop separats intentar intervenir per mirar de buscar una solució dialogada a n’allò que ha pogut passar. No dic que sigue fàcil, però és lo primer que s’intenta fer.

Ara imaginem que en comptes de frenar la baralla ens dediquéssim a fer lo que fan los governants dels diferents països quan veuen a altres dos barallant-se, és a dir, facilitar armament a una de les parts en conflicte, o a totes dues. No sé, penso en atansar una barra de ferro per una banda, un tauló en claus hàbilment travessats o, ja ficats, una navalla o una pistola dipositada a la butxaca d’aquell que pensem que té més raons o que ens resulta més proper i que sobretot, d’una manera o altra sabem que acabarà pagant per les armes i favors oferts. Qualsevol persona en dos dits de front ens miraria horroritzada i desaprovaria la nostra acció per fomentar una escalada catastròfica de la violència i transformar una baralla en un assassinat o una seqüencia d’assassinats imprevisible.

Doncs això és lo que pretenen que normalitzem: lo fet de que quan dos s’estan pegant (sigui trets, bombes o punyades) en comptes de separar-los i, un cop separats, buscar una forma de recompondre allò que s’ha trencat en lo conflicte, fem la baralla més gran i més complexa per a que, mica en mica, tingui més difícils formes de solucionar-se.

Entenc que tot això són negocis, no és res personal. Entenc que tot va de guanyar diners a compte d’aquells que maten i moren, però no entenc que en eixes explicacions tan simples i absurdes hagin aconseguit que normalitzem les guerres i normalitzem l’enviament d’armament i tropes sense haver no ja esgotat si no tractat, tan sols, d’eurir una via de diàleg abans que sigui massa tard. Mirar de parar la guerra momentàniament i enviar diplomàtics a fer una mediació que permeti recompondre allò que s’ha trencat. Encara que, ben mirat, això dels diplomàtics, tot i que és tant llarga i cara d’estudiar la carrera, només serveix per a muntar festes agon servir bombons en crocanti d’armelles o per a facilitar negocis  més propis del colonialisme que de persones en un mínim d’humanitat.

Però, com he dit adés, com que soc una pobra víctima del seu passat no puc entendre l’abast d’eixa neollengua que fan servir periodistes i polítics que tan agraïts estan de les desgràcies que provoquen les guerres a la vida i mort de les persones. I, encara més, em costa d’assimilar que les persones normals, les que no manen ni deuen favors a aquells que manen, ni tenen les panxes contentes per ben pagades facin seu eix discurs agon ens perdem en buscar orígens de conflictes, indagar qui són los bons o els dolents de la pel·lícula, sense començar per lo veritablement important i urgent: que parin, que parin ja i, d’alguna manera, fer per que s’asseguin a parlar i mirar de trobar un solució a la seua maleïda guerra. Així que sí, això de la guerra encara ho hem d’anar solsint.