Aigua tèbia

// Patrici Barquín

Un any més, no m’haurà tocat la loteria i això m’haurà deixat com van quedar aquell grup de soldats que, carregats de ferralla, llances, escales i d’altra parafernàlia, van fer tard a l’assalt del castell. I com que van fer tard de tants estris com van haver de carregar, l’aigua bullint que hauria d’estar bullint havia esdevingut aigua tèbia que va ser abocada sobre els assaltants en forma de dutxa relaxant. És a dir, que no em toqui la loteria, un any més, m’haurà caigut com una galleda d’aigua tèbia. Com a la majoria de les persones que ens veiem abocades a participar d’una travessa que no entenem i que ens manté

preocupades per si ens toca. Espera, que estiro una mica el fil: Era estiu i jo tindria uns quatre o cinc anys. Estava jugant al carrer amb ma germana quan un senyor molt ben vestit ens va demanar com arribar a una empresa que estava una illa més avall. Li vam explicar, i aquell home va treure la cartera i ens va donar, com a premi, una quantitat indecent de diners. Podrien ser cent pessetes. Així que vam eixir escopetejats a comprar-nos aquells gelats que només havíem vist a les fotos. I vam tornar a comprar més gelats, i gominoles, i sidral, i, i… I així vam estar tot lo dia, vivint la vida com autèntics «majaras», que deia la Pantoja. El problema va venir després, quan la xerraire de la botiguera va anar a explicar a casa que ens havíem fos un petita fortuna en gelats i llamins. Això sí, ella ja havia fet caixa.

Bufa, quina se va muntar a casa! La mare ens va exigir que li donéssim los quartos que poguessin quedar. Després va passar una bona estona regirant cel i terra, comptant i recomptant los escassos diners que podia tenir guardats, perquè de cap manera creia que un senyor ens hagués regalat tota aquella pasta. Després de comprovar que no li faltaven los diners, va arribar l’interrogatori: que a veure si aquell senyor ens havia estat tocant a puestos o dient coses.

En definitiva, ens vam quedar sense quartos i amb un cúmul de sospites que va costar molts anys de treure-mos de sobre, tal i com els passa a aquelles persones que els toca la loteria i entre banquers oferint «inversions» pa desplomar-les i la vida de «majara», al cap de tot, no els hi queda ni cinc i s’emporten una fama de mans foradades que no se la treuen en la vida. Així que millor que anem solsint la vida sense les collonades de les loteries i les apostes.

---

Publicat a Temps de Franja n. 156, gener 2023