Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate
white horse near hay stack during day

Amor, una miqueta d’odi… I un cavall

// Patrici Barquín

No em sembla just encetar temes i deixar-los abandonats a la seua sort com qui abandona un gos al mig del bosc adés de vacances, o com qui abandona a una jaia a una benzinera. Per això he decidit recuperar a la pobra Caterina de Rússia que va quedar abandonada en mig d’una columna a la que tampoc no estava molt justificada la seua aparició. I, atès que Caterina era una amant excessiva, em permetràs que aprofiti per a detallar una petita part de les moltes formes d’amor:

Estan los amors confortables, com un bon cotxe en un bon entapissat de pell, una bona pila de cavalls al motor i un bon climatitzador que sempre dona la temperatura adient, però que de tan confortable i de tan previsible acaba adormint-te, fent que t’ixques de la carretera i t’estavellis i te deixes la pell sense adonar-te de per quin motiu ha passat tot allò, més enllà de que ara et trobes damunt davall sense saber com eixir-te’n.

També estan los amors que tenen una tendència més esbojarrada i imprevisible, com un adolescent nord-americà que igual dona el primer petó, que fa la festa de la seua vida al Benei Mitzvá, que apareix un maití en un kalàixnikovi travessa l’Institut disparant a tort i a dret sense comprendre massa bé com ha arribat a eixa situació.

Los amors que no es tenen o que no s’han tingut, que com que no els has tastat, transiten per la imaginació com un arc del cel al final d’una tronada; lluminosos, exuberants i colorits com gairebé tot allò que no s’ha gaudit i que només s’ha albirat a un horitzó llunyà i, per tant, tan inabastable com immaculat.

Los amors estranys. Aquells que de tan aliens incomoden quan se tenen i se recorden amb nostàlgia quan ja no hi són. Com lo picant als menjars mexicans.

Los amors d’un dia, d’unes hores, d’una estona, d’un sospir… Amors passatgers com aquelles mosques anomenades efímeres que viuen un sol dia i que no disposen d’aparell digestiu, es a dir, l’única funció que tenen és la de tenir sexe més o menys desfermat, però amb la urgència de saber-se breus.

Per a acabar, encara que hi ha tants amors com persones al món, estan los amors imaginats per la resta de les persones. Aquells amors agon la centralitat fuig de l’amor i se situa a sobre d’una imaginació tan col·lectiva com inventiva i anatematitzada, tal i com li va passar a Caterina de Rússia. Ep, ja pensaves que l’havia tornat a abandonar com qui abandona el rader glop d’una cervesa calenta de tanta estona portada a la ma? Pos no, astí tenim a la Caterina acusada de ser una gran amant dels cavalls, bé no exagerem, en realitat era acusada d’estimar-ne a un, de cavall. Concretament d’estimar-lo com si fos un amant tan satisfactori com excessiu i perillós.

Tan gran era l’estima atribuïda que el pobre cavall havia de ser fortament penjat i subjectat per un seguit d’arnesos que impedien que pogués arribar fins al fons de la qüestió, quedant hàbilment a les portes d’allò que podríem considerar tant raonable com desaforat en l’acte amatori.

Així va passar que un bon dia, de tant cavalcar, los arnesos van fer figa, amb perdó, i van acabar matant a la pobra Caterina que, sense desitjar-ho, va morir, d’un excés d’amor, travessada i no precisament per les fletxes de Cupido.

Bé, en realitat, tot això forma part d’una absurda llegenda o brama popular que no té més sentit que la imaginació que desferma la construcció de ficcions grupals i l’afició de penjar-li la llufa a qualsevol que no sigui present, però a jo me va molt bé per a explicar que de formes d’estimar n’hi han moltíssimes i molt variades i, sí, no totes van lligades a la sexualitat. Estic pensant en l’amor fratern, l’amor a la vida, a la natura, a la mare, al pare, als germans i germanes… fins i tot, ara que ve Nadal, aquells familiars que és passen la vida provocant-mos i fent-mos sulfurar, a la seua manera, també ens mostren lo seu maleït amor. L’amor, en definitiva és lo nostre motor de vida.

D’altra banda, l’antagonista de l’amor, és a dir l’odi, per més que tracten de embolicar-lo i oferir-lo com si hagués patit alguna mena de metamorfosi, continua sent sempre igual; i com a bon antagonista suposa un fre, un impediment per a continuar tenint una vida plena i satisfactòria. En definitiva, l’odi transforma les vides plenes en vides insatisfetes, especialment a qui escampa est odi. Però clar, jo d’odi no n’entenc massa perquè en lo que crec fermament é que l’amor ens farà lliures. L’amor desaforat, excessiu i descontrolat, perquè l’amor no el podem solsir ni escriure ni descriure, l’amor l’hem de sentir a tothora i a tot arreu. Ah, i un altre cop no ha quedat massa justificada l’aparició de la Caterina de Rússia, així que crec que encara ho he d’anar solsint.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: