Al voltant de la distorsió

// Patrici Barquín

En los principis de l’ús de la guitarra elèctrica, com que els amplificadors no estaven molt desenvolupats, quan es pujava excessivament lo volum, apareixia la distorsió que era tinguda per una errada de so inacceptable.

A mi la distorsió sempre m’ha paregut que s’assemella molt an allò que anomenem adolescència i primera joventut, perquè l’adolescència té el costum d’irrompre a la vida de les persones humanes amb una intensitat desconeguda fins aleshores. És temps de descoberta, d’explosió de la sexualitat tant salvatge com l’erupció d’un volcà hawaià. Temps tant sorprenents com los primers llavis entreoberts disposats a deixar lliures les llengües que s’entrellaçaran en una dansa humida i sensual. Temps d’enamoraments i de decepcions i cors fets bocinets. També temps d’explorar música, la nostra música; aquella que ens farà emocionar-mos, cantar a crits i ballar com un bruixot encomanant-se als deus. Temps en què la nostra vitalitat ens situarà al centre de la vida i ens n’alegrarem tant que ens provocarà patiments i alegries per igual. En definitiva, estarem patint una distorsió igual que la que va patir Willie Kizart, quan anant cap a l’estudi de gravació se li va fer malbé una de les vàlvules de l’amplificador i, al no disposar de recanvis, va decidir continuar amb la gravació i va transformar allò que es tenia per una errada inacceptable en una virtuositat.

Doncs, tal i com li va passar al bo de Willie, aquella distorsió que vam patir a l’adolescència, l’hem de veure com un passat que ens empeny cap a la vida adulta i que ens pot servir per a meravellar-nos de cada moment de la nostra vida com a únic i irrepetible. I per a esperar els moments que encara ens queden per viure com una descoberta esperançadora.

Bé, estic una mica tendret, però és que la vida me continua sorprenent, i això que encara l’he d’anar solsint.

---

Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023