Si portes temps llegint eixes columnes, imagino que el cansament ja estarà fent efectes sobre el teu estat anímic. D’igual manera que ja intuiràs que tinc especial predilecció pels sistemes d’orientació i, com no podia ser d’altra manera, pels animals. Així que sí, he vingut a parlar de palometes i orientació.
Les palometes son eixes bestioles que van voletejant d’ací cap allà, bé sigui ponent ous al bròquil per a què les erugues se’n facin un tip de menjar esta brassica i fotre’s grasses com a teixons. També les podem trobar xuclant lo nèctar de les flors i omplint d’encara més colors la natura.
Però, ara mateix, les que m’interessen són les nocturnes; les palometes que utilitzen la llum de la lluna o la lluentor de la llum del cel a la nit per a orientar-se. Bé, en realitat més que per a orientar-se quant a una ruta a seguir, s’orienten respecte de volar cara amunt o cara avall, per saber agon està el terra i agon està el cel. I qui és l’equivalent de l’Àngel Caigut de les palometes? Efectivament, aquell que va patentar i estendre l’ús de les bombetes incandescents: Edison. Així que gràcies a l’innombrable, tenim a totes les palometes avalotades volant amunt i avall al voltant d’unes llums que les tenen boges. Que li pregunten sinó a n’aquell pobre home, que enlluernat per l’invent i sent venedor de cotxes, concretament de la marca Jaguar, va ficar tot de gegantines llamperes de mercuri per a il·luminar el seu negoci aconseguint atreure més palometes que clientela. A conseqüència de tot això, al maití se li omplia tota la botiga de gavines que, atretes pels cossos de les exhaustes palometes, se feien una alifara epistemològica. Tant és així que, fartes com estaven, si vien obligades a alleugerir pes i ho feien escampant femtes a tort i dret, deixant los luxosos Jaguars fets una merda (perdó per repetir-me).
Així, com qui no vol, parlant de llums, em ve al cap lo nadal. Aquella època de l’any en que hi ha un altre animaló, més grossot que una palometa, que també mira d’orientar-se seguint les llums. Una bestiola que segueix les pampallugues i les musiquetes que la guien cap a un final tràgic de pèrdua d’orientació. Un bitxet que a estes alçades (encara som a la primera quinzena de desembre) ja no sap si camina cara amunt o cara avall, perquè les llumenetes, les musiquetes i les tradicions l’han tombat damunt davall i és prepara per a voletejar d’un sopar d’empresa a un grapat de dècims de loteria; d’un dinar familiar a una nit a una casa rural o un restaurant amb barra lliure i cotilló; de no escoltar el discurs del rei a no veure els salts d’aquell puesto impronunciable (i ja no diguem si l’he d’escriure); de comprar tones de regals a ficar més llumenetes a casa, no fos cas que s’oblidés de desorientar-se un cop a pogut tancar-se definitivament al seu cau.
En definitiva, que si féssim un anàlisi de l’ADN de les palometes i d’eixa altra bestiola, podríem corroborar la similitud entre unes i altres, però el que no voldria de cap manera és que, per anar tan desorientats ens perdéssim l’oportunitat de deixar un bon regal a sobre dels Jaguars… Un moment, crec que les del regalet eren les gavines. Ja està, amb tanta llumeneta i tanta gandalla ja m’he enredat; ja no sé si volo cara amunt o cara avall, o si m’he tossat al terra. Penso que em cal un cop de ma per a que juntes tornem a solsir això del nadal.
Publicat a Temps de Franja n. 164, gener 2025