Vivim temps convulsos (m’encanta dir eixa frase), temps en què es busca reconeixement social i influir a la resta de la gent com si el fet de transcendir la pròpia existència fos una tasca tan ineludible con la que tenia el Sísif empenyent la maleïda roca. Una recerca de dopamina tan urgent com la que tenien aquelles pobres hordes de ionquis que recorrien los carrers dels nostres pobles i ciutats als anys setanta i vuitanta tractant d’obtenir el plaer urgent i trepidant que produïa empènyer l’èmbol d’una xeringa, ignorant que l’artifici del plaer immediat acaba destruint tot allò que toca.
Pot semblar que convertir-se en un creador de contingut, «influencer» o estar tot el dia remenant la xarxa social del moment és la millor manera de fer-se famós o transcendir a eixa vida estèril que hem assumit que tenim, però crec estar en disposició de revelar un gran secret: hi ha una manera de ser famós a la vida real i, tinc bones notícies, no cal desenvolupar cap mena d’art especial, ni tenir una destresa especial per a comunicar. Parlo de la vida rural. Aquell espai agon, vullgues que no, és conegut per tothom. Agon los «likes» i els dislikes» són una mica més permanents. Agon influir en la gent és una tasca una mica complexa i té el risc de que t’encorren a pedrades. Un espai al que no se li acaba la bateria, per més que preguis als deus per que així sigue quan ja estàs arribant al punt de saturació (com les dissolucions dels laboratoris de química o de la cuina quan toca afegir la sal al dinar dels convidats) Un lloc, en definitiva, agon siràs encara que vullgues passar desapercebut. Un lloc agon la felicitat no és una pujada de serotonina, sinó que és una cosa que és va construint de mica en mica i és va consolidant a mida que prens consciència de la importància d’aquelles persones que t’envolten. Benvinguts, benvingudes al món rural real.
He de reconèixer que les xarxes socials em van donar una visibilitat difícil d’aconseguir, una dimensió i extensió que difícilment haguera pogut assolir amb tant poc esforç com em va demanar, però també he de confessar que va arribar un moment en que allò que m’havia donat (la visibilitat, les amistats virtuals, l’extensió…) vaig sentir que m’ho volia prendre. Vull sdir que el nivell de degradació al que està arribant internet i les xarxes socials va deixar de compensar-me el poc esforç que em reclamava. Era com si de sobte, tot s’hagués transformat en un gran comerç que llançava publicitat i reclamava que comprés tota mena de coses. A més de la bogeria desfermada dels «trolls i bots» que empudeguen l’ambient més que la llosa d’una buitrera.
Tot això, m’ha portat a retornar una mica a la realitat, a l’avorriment que tant viu em fa sentir, a les converses banals o absurdes sobre temes quotidians (deixant una mica de banda els deliris també quotidians). Gaudint de tenir la sort de viure a un poble agon, amb menys esforç encara que a les xarxes socials, t’acodís la fama de sèrie.
Bé, és veritat, faig trampes al solitari. Aprofito que m’he desaparegut de les xarxes socials per a fer-me el «very famous people», però permeteu-me somiar que no soc tan important; que, en realitat, estem més gent implicada a la cosa eixa de viure la realitat i la ruralitat amb la plenitud que mereix i reclama. I sí, encara ho he d’acabar de solsir, però m’agradaria que ho féssim juntes.