A la radera columna, que vaig ser capaç d’escriure i entregar al Temps de Franja, dissertava sobre la conveniència de gaudir de les pantagruèliques lifares nadalenques com a forma de resistència al feixisme (ospa!, dit així queda força estrany) I confessava que estava proper a reconciliar-me en les festes eixes. I com que cap bona acció queda sense el seu càstig just, ha aparegut l’Altíssim i ha decidit fer de les seues.
La característica principal de les festes nadalenques és la seua concentració, i això de la concentració té moltes vessants, i hi han unes quantes de dolentes com: los camps de concentració, el suc fet de fruita que primer concentren i després han de desconcentrar per a que ens el puguem veure sota la nostra responsabilitat; la concentració del poder, les concentracions de nostàlgics i així podríem seguir una bona estona.
Les festes de Nadal concentren una gran quantitat de coses de aparença positiva com les reunions i dinars familiars, però que són una trampa terrible. Dic que són una trampa perquè quan algú falta, les festes nadalenques reben tot l’impacte de l’absència com una punyada al fetge, i si qui falta a marxat durant les festes l’impacte és demolidor. Això és bàsicament el que m’ha passat, el que ens ha passat. Mon cunyat, una de les persones més bones que he conegut mai i un bromista acabat, ens ha gastat la radera broma que ha estat marxar el 28 de desembre. Va despendre’s del cos de sobte, inesperadament, com una broma pesada que ens ha caigut a sobre i que ens acompanyarà d’ara en davant tots els Nadals.
Personalment, m’he quedat desnortat. El cunyat era qui em feia tocar de peus a terra en tot moment. Era qui buscava constantment allò que portaves amagat i t’ho feia treure i se’n reia satisfet. Era qui et ridiculitzava si anaves bufat per la vida, perquè ell era d’anar per la vida en los peus ben clavats a terra, arrelat a les coses senzilles i simples que ens ofereix constantment eix estrany camí que recorrem del bressol a la tomba.
Fa pocs dies vaig llegir un fragment agon un antropòleg (sé que estic una mica pillat en això de l’antropologia) explicava que un habitant de les mal dites societats primitives li va fer una dissertació sobre la benedicció de tenir un cunyat. «Qui m’ajudaria a caçar si no tingués cunyat?», expressava l’autòcton una mica estranyat d’haver d’explicar les obvietats a n’aquell blanc que semblava un borinot. I, certament, tenia raó perquè, encara que jo no estiga vivint a una societat que es sustenta de la caça, tot i no poder passejar tranquil·lament pel camp ni dijous, ni dissabte, ni diumenge, perquè sembla que hi ha «escopeteros» que tenen una mena d’inadaptació social. Encara que, com deia, no he d’eixir en una sarbatana i un carregament de fletxes verinoses a encorre bitxos per a alimentar-me, continuo necessitant algú que me mantingue viu, i ara que no tinc cunyat, tot se me farà més costa amunt. Ja ho sé, sé que el temps m’ajudarà a conviure en lo dolor, que el buit que tinc dins meu dixarà de parèixer un abisme i quedarà només en lo que ha de ser: un buit enorme. Mentre tant arriba eix transcorre del temps, hauré d’anar solsint tot això del Nadal, lo dol i l’absència de cunyat.