Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà.
El premi Guillem Nicolau 2020, convocat pel departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, ha estat atorgat a l’escriptora de Nonasp, Merxe Llop per la novel·la Sílverti. El 2010 ja havia guanyat aquest mateix premi per Ressò en l’obscuritat.
Sílverti és una novel·la que, segons declaracions de l’autora, recull les escenes humanes i vivències d’un xiquet que va viure en diferents estacions de tren des de 1934 fins a 1940. Història d’una amistat, d’un conflicte generacional, de l’origen d’una tragèdia que marcà la vida d’una família. De tantes famílies!
La novel·la és el resultat de moltes converses amb els homes de la guerra i una assignatura pendent durant molts anys. Un homenatge “al meu pare i al Tío Ramón, i a la meua mare, les ties, lo poble…”, amb respecte vers les dones i els hòmens que van lluitar defensant ideals oposats fins a la mort, però amb rebuig absolut de la violència i l’odi. I admiració per aquella generació que va tirar endavant com van poder, uns pitjor que els altres, trobant sentit a la vida, sentit que hem heretat.
La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans.
Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir.
Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clua, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes.
El passat dia 30 de novembre es van lliurar els importants Premis alcanyisans Mariano Nipho 2019 al Teatre Municipal d’Alcanyís –una deliciosa bombonera que es va inaugurar l’any 1890, obra modernista de l’arquitecte Alejandro Mendizábal i endreçada els anys 90 del segle passat. El teatre era ple de gom a gom i la joventut femenina era majoritària, cosa normal si tenim en compte que un dels premis col·lectius correspongué a dos clubs de voleibol de noies.
Els primers dies de març, el govern d’Aragó va col·locar un gran cartell d’informació viària al començament de la carretera aragonesa A-231, continuació de la catalana T-330, al límit del terme de Queretes. Al cartell s’indicava: (A-231) VALDERROBRES 10 / ALCAÑIZ 43 / MONROYO 34. El cartell es va col·locar, casualment, a pocs centímetres d’un altre plantat fa més de quinze anys per la Generalitat de Catalunya que deia: (T-330) VALL-DE-ROURES / MORELLA.
Dijous 25 de gener, a l’Avenç Centre Cultural d’Esplugues i organitzat per Òmnium Cultural d’Esplugues, va tenir lloc un recital de poemes del llibre Pasqual Andreu, lo Florit. (Lo Floro en vers), a càrrec del propi autor del llibre Josep Miquel Gràcia, veí d’Esplugues i nascut a la Codonyera (la Franja).
