No s’entén per què la UE no va començar a prendre mesures contra la inflació als primers símptomes. D’això ja fa força temps. Tal vegada, tant el Banc Central Europeu com la Unió Europea, obnubilats pel creixement econòmic i pel record de la seva mala praxis en l’anterior crisi del 2008, van menysprear les fatals conseqüències de la inflació que ha arribat gairebé als dos dígits en general a la UE. Ara som on som i s’imposa el realisme, massa tard, esclar. La lluita contra els augments de preus serà dura, molt dura. Cada dia que passa sense prendre mesures dràstiques, farà més difícil i dolorós el control dels preus desbocats.
Sembla que amb la Gerra de Rússia-Ucraïna –la del malèvol Putin– el canvi climàtic, més acuradament entès com a crisi climàtica global, els terminis previstos d’abandonament de les energies fòssils, el necessari canvi a les energies renovables, els acords internacionals al respecte, etc., han passat a segon terme, diria més, gairebé s’han oblidat. Allò que preocupa a Occident i a gran part del món desenvolupat no és altra cosa que si tindrem gas per a escalfar-nos el pròxim hivern o per produir energia elèctrica, o si el russos tallaran encara més el subministrament, o si els preus del barril de petroli pujaran per sobre de les previsions més pessimistes.
No solen passar gaires dies quan al aixecar-nos ens assabentem un cop més de noves gravacions del Villarejo o Villarejos de torn. Un país que esbomba permanentment la seua qualitat democràtica accepta estoicament i fins i tot, en alguns casos, amb complaença aquests comportaments antidemocràtics i vergonyants pels qui entenem que la democràcia és una altra cosa. No cal ser massa perspicaç per deduir que els Villarejos i similars són abundants —policies patriòtics, membres del governs, periodistes, mitjans de comunicació, polítics, potser més d’un fiscal i magistrat… tota una conxorxa.
No n’estic segur de que aquests jocs olímpics arribin a fer-se a Catalunya o a Catalunya i Aragó. També tinc els meus dubtes si, en cas de celebrar-se, aportarien tants i tants beneficis com expliquen els partidaris. Em costa prendre partit a favor o en contra. En qualsevol cas, en aquest moment, vull fer palesa la meua indignació envers les paraules del president d’Aragó, Sr. Lambán, quan va dir: «Amb aquesta candidatura es pretenia que l’independentisme català tornés a la cleda (redil) constitucional, com a mitjà d’implicar-los en un projecte d’Estat. I Aragó es prestava encantat a aquesta operació».
Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat ‘Catalangate’. Es tracta del ciberespionatge massiu que, mitjançant el programa Pegasus, l’Estat espanyol —CNI o qui sigui— ha portat a terme a més de 65 persones —per ara— independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa.
El passat 12 de juny va tenir lloc a l’hotel Comtes de Barcelona la 39a Assemblea i la 13a Convenció de la Premsa Comarcal i Local de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal. Les paraules d’obertura i salutació van ser a càrrec del president de l’Associació, Francesc Fàbregas Bonet. Tot seguit, aprovat l’ordre del dia, els assistents, força nombrosos, van aprovar l’acta de la darrera assemblea, la memòria d’activitats de la junta de govern i el balanç i compte d’explotació de l’exercici 2020. El president va fer un repàs de les activitats del 2020: consultori del web per als associats, posada en marxa de Catalunya news, escrits als governs, campanya d’«El paper no porta el virus», cerca de publicitat, etc. Malgrat el problema de la pandèmia, el nombre d’associats de premsa en paper es va mantenir, tot i que van augmentar els de mitjans digitals.
Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai se’n podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària.
El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir al Pignatelli, seu de la Presidència, amb l’organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que s’hi va reunir per això.
