Ben bé que sabem els resultats de les últimes eleccions… El que ha passat a l’Aragó ha passat en moltes més comunitats autònomes i ajuntaments: l’enfonsament dels partits d’esquerres i l’augment més que significatiu dels partits de dretes i ultradretes. Pel que fa a nosaltres: a l’Aragó el PP amb la ajuda del PAR, han estat, en anteriors legislatures, veritables esmotxadors o més encara, anorreadors dels drets lingüístics, amb relació al català i l’aragonès, dues llengües pròpies. Només cal recordar les excentricitats del Lapao i el Lapapyp per canvis legislatius, la dissolució de l’Acadèmia de la Llengua, la no convocatòria dels premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, etc.
Fa uns mesos, el col·lectiu Economistes pel Benestar va presentar a Barcelona el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar la competitivitat i el benestar de Catalunya. No cal dir que aquest manifest té com objectiu principal fer pública la situació de Catalunya dins d’Espanya en quant al dèficit fiscal. L’economista Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre de l’esmentat col·lectiu, va afirmar en una entrevista: «El dèficit fiscal —20.000 milions— ens enfonsa cada dia una mica més» i afecta a la competitivitat empresarial i a la vida diària dels ciutadans: a l’habitatge, l’escola, l’atenció mèdica, etc. Més enllà del motiu principal de l’esmentat manifest es fan paleses altres aspectes o conseqüències del sistema fiscal territorial espanyol. La hipercapitalitat de Madrid és un factor que accentua el desequilibri per la captació extraordinària d’empreses i inversions com a nucli de poder.
Recentment el científic, conferenciant i assidu als mitjans de comunicació, Joan Anton Català —un curiós i documentat estudiós del comportament de la natura des del món subatòmic fins l’univers— ha escrit el llibre Geopolítica de l’espai on descriu la importància de l’espai exterior, molt més enllà de ser un lloc on situar satèl·lits, com a camp d’operacions estratègiques tant del punt de vista militar com econòmic. Ens parla al llibre de qui ha de governar el món, de la nova cursa espacial, de la militarització de l’espai amb possibles conseqüències catastròfiques, del gairebé buit legislatiu global, de l’increment exponencial de satèl·lits i també de quina serà l’ètica de l’exploració espacial. En aquest aspecte la seva dedicatòria en el llibre que vaig adquirir, en una de les presentacions a Barcelona, és força clara: «Al Josep Miquel, amb el desig de que sapiguem explorar l’espai amb una ètica humanística».
És ben cert que a l’Aragó les energies renovables han pres una embranzida força important. Només unes quantes dades per veure el pes d’aquestes energies a l’Aragó: el 80% del total de l’energia que es produeix és d’origen renovable i a Espanya només el 47%; el 54% és producte de les eòliques, mentre que a Espanya és el 23 %. La capacitat de les renovables és un 150 % del consum de tota la comunitat. El desenvolupament econòmic d’una regió o país estarà lligat a la capacitat de producció energètica renovable, i per tant, amb costos més baixos. Puc entendre els grups que s’oposen per motius concrets en llocs especials, no entenc l’oposició generalitzada. No cal dir que el molins —parcs eòlics— s’han de col·locar on faci vent i respectant la normativa. En quant a les plaques solars, les limitacions són un xic més discutibles.
És un tema ben actual l’obligada substitució de les energies fòssils per les renovables, tot i que, la polèmica que l’acompanya no es deriva d’aquest necessari i innegable canvi, si no del quan i el com. Matisaria més, sobre el quan gairebé tothom està d’acord en la necessitat de fer-ho en un termini més curt que llarg, encara que alguns no ho esmentin massa o s’arrecerin en les dificultats. Ara bé amb relació al com, les opinions i manifestacions públiques conformen un ventall extens i diferent que inclou raons estratègiques, polítiques, mediambientals, etc.
L’espectacle dels polítics al Parlament amb les seves intervencions, interpel·lacions i sortides de to és un panorama lamentable i criticable es miri per on es miri. Gairebé sempre els partits polítics es dediquen a la defensa d’ells mateixos més que a la defensa dels interessos dels ciutadans. Sembla que els períodes de les legislatures han esdevingut períodes electorals en tota la seva extensió. No cal dir que els partits polítics per governar han de guanyar vots i eleccions, això està fora de dubte, tot i que en l’aplicació dels seus programes electorals —lleis, polítiques de tota mena, justícia social i llibertats— haurien de dedicar la major part del temps, que són els objectius i bases del sistema democràtic.
És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a què les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau. I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important —potser inclús involuntari— la ideologia política i/o religiosa.
No puc entendre com fins fa molts pocs dies era importantíssim el gasoducte CATMED que hauria de connectar el nord de Catalunya amb França. Des del govern espanyol es va arribar a dir que era qüestió de mesos, que era la solució estratègica per al gas gairebé a tota Europa. Ni una cosa ni l’altra. Ni era una qüestió de set o vuit mesos —potser set o vuit anys—, ni tampoc tan estratègica i necessària com es va dir. De fet amb una reunió amb Macron va ser mes que suficient per canviar absolutament el projecte. I ara en tenim un altre: el gasoducte BARMAR de Barcelona a Marsella, tan estratègic, tan important per a Espanya i Europa o més si fos possible que l’anterior.
