Ja era hora que l’Institut d’Estudis Catalans es desmarqués de l’artificial hàbit del llenguatge inclusiu, tan estès, però tan mancat de necessitat en la llengua catalana i també en l’espanyola. En el document, l’IEC es destaquen les tendències manipuladores de la gramàtica per fer-la evolucionar en un sentit que no és propi de l’evolució normal de les llengües. Recorden que, en català, el masculí és el terme no marcat i el femení el terme marcat. Això no és cap discriminació dels sexe femení. No sé si se n’adonen els inclusivistes que una cosa és el sexe i altra el gènere. El masculí es pot fer servir per a fer referència genèricament a grups o individus tant de sexe masculí com femení.
L’actualitat és per a mi una font de temes per escriure aquestes línies i amb qualsevol d’ells ho podria fer, tot i que en tinc un sempre present per la preocupació que em produeix a mesura que passa el temps. Segurament el lector haurà pogut llegir recentment algun petit article meu, relacionat amb aquest mateix assumpte i del que ara parlaré, i ho faré aprofitant el major espai que ara tinc. També ho vaig fer en aquesta revista [Compromiso y Cultura] l’any passat amb un llarg article. Pot pensar el lector que és una fixació meua la idea de les energies renovables, així com l’escalfament global del nostre planeta i les seues conseqüències. Tant se val, el lector té el dret a opinar el que vulgui i encertarà si pensa que realment és una dèria meua. Tot i així, considero el tema de tanta importància que per més que s’escrigui mai en serà suficient. Any rere any el problema és més greu i una gran part de la ciutadania roman tranquil·la sense adonar-se, crec, de la magnitud del problema, ni de les seues conseqüències actuals i futures.
El 24 d’abril del 2018, mitjançant el Decret 70, el Govern d’Aragó modificava el Decret 22/2013, de 19 de febrer, pel qual es regulaven els premis de creació literària Guillem Nicolau i Arnal Cavero. L’esmentat Decret està en vigor en el moment present. Ara bé, algú pensa que l’actual Govern del PP-VOX complirà el Decret i convocarà ambdós premis? Ja som massa grans per a tanta ingenuïtat. Les lleis i els decrets —inclosa la mateixa Constitució— hi són per a ser complerts, això sí: quan interessa; si no, me’ls passo pel “forro” dels pantalons; ni tan sols cal derogar-los.
“Quina calor!” “Quina xafogor!” “Aquest estiu es fa molt més llarg que el de l’any passat.” “Tanta sequera fa que el arbres perdin les fulles.” “Moltes agulles dels pins canvien el verd pel marró i van caient a terra.” Aquestes expressions i altres de molt semblants es repeteixen per tot arreu aquest estiu, pels pobles, per les ciutats, per la platja i la muntanya. Tothom és conscient del canvi climàtic perquè l’experimenta en carn pròpia amb l’excepció de la minoria radical negacionista i integrista. I ara reflexiono: si la majoria de la població és conscient del canvi climàtic a nivell mundial i, per tant, també els governs i institucions; els seus comportaments, les seves actituds, les ordenances, les lleis, etc., no haurien de ser d’una radicalitat més que destacada en el sentit de fer front a aquest desastre climàtic tan evident?
Hem pogut veure aquests darrers dies l’ocupació d’alts càrrecs de les institucions autonòmiques i ajuntaments per part del partit ultradretà Vox. No calia ser massa expert per preveure aquest fet després de l’escrutini de les votacions. D’una banda, Vox va obtenir uns bons resultats en força comunitats i alguns ajuntaments. I de l’altra, malgrat que el PP esventava que ells són molt diferents de Vox, seguint la seva campanya es podien escoltar les mateixes obsessions que llançaven els de Vox, tal vegada dites més suaument. De fet ja han començat a prohibir, tant Vox com el PP. I ara què? Ja és aquí la ultradreta.
Ben bé que sabem els resultats de les últimes eleccions… El que ha passat a l’Aragó ha passat en moltes més comunitats autònomes i ajuntaments: l’enfonsament dels partits d’esquerres i l’augment més que significatiu dels partits de dretes i ultradretes. Pel que fa a nosaltres: a l’Aragó el PP amb la ajuda del PAR, han estat, en anteriors legislatures, veritables esmotxadors o més encara, anorreadors dels drets lingüístics, amb relació al català i l’aragonès, dues llengües pròpies. Només cal recordar les excentricitats del Lapao i el Lapapyp per canvis legislatius, la dissolució de l’Acadèmia de la Llengua, la no convocatòria dels premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, etc.
Fa uns mesos, el col·lectiu Economistes pel Benestar va presentar a Barcelona el manifest Cal gestionar els recursos propis per millorar la competitivitat i el benestar de Catalunya. No cal dir que aquest manifest té com objectiu principal fer pública la situació de Catalunya dins d’Espanya en quant al dèficit fiscal. L’economista Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre de l’esmentat col·lectiu, va afirmar en una entrevista: «El dèficit fiscal —20.000 milions— ens enfonsa cada dia una mica més» i afecta a la competitivitat empresarial i a la vida diària dels ciutadans: a l’habitatge, l’escola, l’atenció mèdica, etc. Més enllà del motiu principal de l’esmentat manifest es fan paleses altres aspectes o conseqüències del sistema fiscal territorial espanyol. La hipercapitalitat de Madrid és un factor que accentua el desequilibri per la captació extraordinària d’empreses i inversions com a nucli de poder.
Recentment el científic, conferenciant i assidu als mitjans de comunicació, Joan Anton Català —un curiós i documentat estudiós del comportament de la natura des del món subatòmic fins l’univers— ha escrit el llibre Geopolítica de l’espai on descriu la importància de l’espai exterior, molt més enllà de ser un lloc on situar satèl·lits, com a camp d’operacions estratègiques tant del punt de vista militar com econòmic. Ens parla al llibre de qui ha de governar el món, de la nova cursa espacial, de la militarització de l’espai amb possibles conseqüències catastròfiques, del gairebé buit legislatiu global, de l’increment exponencial de satèl·lits i també de quina serà l’ètica de l’exploració espacial. En aquest aspecte la seva dedicatòria en el llibre que vaig adquirir, en una de les presentacions a Barcelona, és força clara: «Al Josep Miquel, amb el desig de que sapiguem explorar l’espai amb una ètica humanística».