Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president– tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres.
És un tema sobre el que vaig escriure la columna del mes passat. Si ara torno és perquè l’actualitat m’ho demana. Podria parlar dels astronòmics increments del preu del MW de l’electricitat, els quals s’estan produint dia rere dia. Donada la complexitat del sistema no paga la pena d’entendre-ho, és un sense sentit. El tema és un altre: veig molt actiu el moviment o moviments en contra dels parcs eòlics —“no volem molins”— especialment per tota la comarca del Matarranya.
Ha començat la carrera —molt lenta, però— d’abandonament dels combustibles fòssils, si més no la conscienciació col·lectiva va en augment. Ara per ara, dues formes de generar energia elèctrica renovable són les més factibles: la fotovoltaica i l’eòlica. No oblidem pas la hidràulica, la geotèrmica i la biomassa, tot i que aquestes no tenen tan de futur com les dues primeres. L’hidrogen no és més que una derivació de l’energia elèctrica. L’eòlica necessita de grans inversions i produeix en general un gran rebuig per l’impacte paisatgístic.
Han passat un munt d’anys —molts segles— de quan es pensava i raonava que la terra era plana. Els filòsofs i científics van anar desmuntant aquelles creences. Recordem la teoria heliocèntrica de Copèrnic i de Galileu, creador de la teoria científica, condemnat per heretgia per demostrar que la terra i els planetes giraven al voltant del Sol. No oblidem, però, que encara resten terraplanistes recalcitrants pel món, especialment als EEUU.
Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà.
El premi Guillem Nicolau 2020, convocat pel departament d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, ha estat atorgat a l’escriptora de Nonasp, Merxe Llop per la novel·la Sílverti. El 2010 ja havia guanyat aquest mateix premi per Ressò en l’obscuritat.
Sílverti és una novel·la que, segons declaracions de l’autora, recull les escenes humanes i vivències d’un xiquet que va viure en diferents estacions de tren des de 1934 fins a 1940. Història d’una amistat, d’un conflicte generacional, de l’origen d’una tragèdia que marcà la vida d’una família. De tantes famílies!
La novel·la és el resultat de moltes converses amb els homes de la guerra i una assignatura pendent durant molts anys. Un homenatge “al meu pare i al Tío Ramón, i a la meua mare, les ties, lo poble…”, amb respecte vers les dones i els hòmens que van lluitar defensant ideals oposats fins a la mort, però amb rebuig absolut de la violència i l’odi. I admiració per aquella generació que va tirar endavant com van poder, uns pitjor que els altres, trobant sentit a la vida, sentit que hem heretat.
La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans.
Surts al carrer i tothom –no diré l’expressió carrinclona “tots i totes”– llueix obligatòriament, però responsablement les corresponents mascaretes multicolors. Entres a un supermercat o a una botiga del tipus que sigui i igualment tants caps tants barrets, vull dir, tantes cares tantes mascaretes. Ablució de mans abundant amb un gel alcohòlic i tots els avisos legals a la vista o per megafonia. La gent es comporta força bé i guarda les distàncies. Res a dir.
