Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat ‘Catalangate’. Es tracta del ciberespionatge massiu que, mitjançant el programa Pegasus, l’Estat espanyol —CNI o qui sigui— ha portat a terme a més de 65 persones —per ara— independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa.
El passat 12 de juny va tenir lloc a l’hotel Comtes de Barcelona la 39a Assemblea i la 13a Convenció de la Premsa Comarcal i Local de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal. Les paraules d’obertura i salutació van ser a càrrec del president de l’Associació, Francesc Fàbregas Bonet. Tot seguit, aprovat l’ordre del dia, els assistents, força nombrosos, van aprovar l’acta de la darrera assemblea, la memòria d’activitats de la junta de govern i el balanç i compte d’explotació de l’exercici 2020. El president va fer un repàs de les activitats del 2020: consultori del web per als associats, posada en marxa de Catalunya news, escrits als governs, campanya d’«El paper no porta el virus», cerca de publicitat, etc. Malgrat el problema de la pandèmia, el nombre d’associats de premsa en paper es va mantenir, tot i que van augmentar els de mitjans digitals.
Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai se’n podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària.
El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir al Pignatelli, seu de la Presidència, amb l’organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que s’hi va reunir per això.
Generalment trobarem en qualsevol diccionari aquesta primera accepció sobre llengua o idioma: «és un sistema de comunicació propi d’una comunitat humana». Així és, però és moltes coses més. Al món hi ha unes sis mil llengües, tot i que poden desaparèixer la meitat o més en el transcurs del segle XXI per manca de transmissió o per pressions diverses. Observat el fenomen superficialment i més concretament per persones de mentalitat imperialista, gairebé sempre monolingües, pot ser vist el fenomen com una evolució favorable de la comunicació en obviar obstacles.
Recentment s’ha publicat la notícia de l’amistat escandalosa de Joan Carles I amb Abdul Rahman El Assir, comerciant —traficant seria el qualificatiu correcte— d’armes, en cerca i captura. Aquest freqüent acompanyant actual de l’emèrit havia estat jutjat a l’Estat espanyol per evasió d’impostos, uns 15 milions, però no es va presentar a la cita judicial i es va activar una ordre internacional de detenció. Segons el diari El País, l’amistat entre Joan Carles I i El Assir va començar durant els anys vuitanta i d’ençà de l’arribada del monarca als Emirats Àrabs, s’ha tornat a enfortir.
Amb força regularitat durant tota la pandèmia hem advertit, més a prop o més lluny de cadascú de nosaltres, les actuacions de la justícia envers les mesures restrictives de les diferents autoritats governamentals i sanitàries, ja fossin locals, autonòmiques o del Govern central. Fiscals que recorren una determinada ordre limitadora de moviments i jutges anul·lant, reduint o canviant les mesures que les autoritats mèdiques recomanen. I tot i sempre sota la justificació de garantir els drets constitucionals, individuals o col·lectius. És més, una vegada que els responsables de la salut dels diferents estaments es van adonar del risc d’haver de tirar enrere el que havien publicat, van optar, com a mesura de previsió, passar prèviament pel sedàs de la justícia les seves pròximes mesures.
En el transcurs dels últims 15 anys s’han perdut mig milió de catalanoparlants a Catalunya. Veritablement és una notícia ben trista i sorprenent per alguns, tot i que, lingüistes i observadors de la llengua ho venien manifestant reiteradament. Malauradament no hem fet massa cas de les seves alertes o no hem sabut aplicar sistemes d’alerta primerenca (Early warning systems). De l’InformeCat 2021 de la Plataforma per la Llengua, publicat recentment, destacaré un quants punts. En l’àmbit de tots els territoris de parla catalana tan sols el 32,4% de la població parla habitualment en català.
