Una de les primeres Accions de Govern d’en Jorge Azcón, el nostre president, va estar el viatge a Brussel·les del 31 de gener per a fer saber a la Unió Europea que a l’Aragó els que parlem català no parlem català. Aquesta Acció de Govern del president va estar precedida per la destitució de n’Ignacio López Susín com a director de la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó.
Amb penes i treballs hem aconseguit que al nostre Estat les llengües minoritzades ja es puguen anomenar així, i no pas per l’eufemisme de minoritàries, perquè de minoritàries al món ho són totes les llengües, amb dues soles excepcions: si atenem al nombre de parlants ho és el xinès mandarí, o l’anglès si ens regim pel criteri de més gran difusió, que totes les altres, xinès inclòs, en tenen menys, de difusió. Però també el xinès és llengua minoritzada per exemple a Singapur, i l’anglès ho és a Nicaragua (Mosquítia).
Ensenyar català com a aragonès, o com aconseguir la quadratura del cercle? És fàcil: només cal que observeu què fan a les escoles de l’Alt i Mitjà Isàvena. L’any 1984 va ser possible per primera vegada des de feia segles d’ensenyar català a les escoles del nostre país que ho demanessen. Les de l’Alt i Mitjà Isàvena no ho van demanar.
El 14 de març, ha tingut lloc al Liceo d’Alcanyís la clausura de l’exposició Veus en el cerç, creada per la DGPL, sobre les escriptores en aragonès i català, present a la ciutat des de la inauguració el 4 de febrer, i sobre la qual ja us vam informar –en podeu llegir el text a tempsdefranja.org. L’exposició havia estat prèviament a Jaca i Saragossa, i seguirà el 18 a Mequinensa. Sembla que després anirà només a Benasc. I perquè no, en tot cas, a Barcelona, on fàcilment trobaria bona acollida i gent interessada tant al Centre Aragonès com a la Universitat? I a Osca tampoc, o a Fraga, ciutats ambdues les més populoses tant de l’aragonesofonia la primera, i de la catalanofonia nostrada la segona? Us ho deixo ací.
En Josep Miquel declara ser devocació —poètica— tardana. Efectivament va néixer l’any de desgràcia 1941 i no va començar a fer de poeta fins al 1999, o sia quan tenia 58 anys. Deu anys després havia publicat vuit llibres de poesia des de Davall d’una olivera del 2002 fins a Pasqual Andreu, lo Florit del 2010. Al 2023, passats gairebé quinze anys, li quedaven per publicar tres poemaris d’aquella dècada: D’arbres, flors, fruits i llavors… , Progressies i el gruixut volum de Viles, pobles, gent i més. Avui en presentem els dos primers aplegats en un sol llibre: D’arbres i progressies com a número 8 dins de la col·lecció ‘Lo Trinquet’.
Quan en Jordi Solé Tura i companys, els dits pares de la Constitució, van rebre l’encàrrec de redactar-la, tenien clar que els calia fer-la tan democràtica com fos possible i sense apartar-se mai dels principies franquistes, ja fos perquè els va ser així indicat o perquè ells mateixos n’estessen convençuts. Es tractava d’un veritable tour de force: assolir en política la quadratura del cercle. I, a fe de Déu, ho van aconseguir.
N’Anchel Conte Cazcarro nasquè el 1942 a Alcolea de Cinca, on son pare, guàrdia civil, estava destinat. La família procedia de Robres. Seguint els trasllats paterns visquè a Sariñena i Barcelona, i ací féu el batxillerat i estudià Filosofia i Lletres (Secció d’Història). Acabada la carrera, desitjant tornar als orígens, el 1968 trobà plaça de professor de secundària al Colegio Libre Concertado de l’Aínsa, on féu una gran feinada, amb esplèndida pedagogia trencadora, no gens del grat del Governador Civil d’Osca, en Víctor Fragoso del Toro, que el 1973 va manar que no li renovessen el contracte. Després de breu temps ensenyant a Saragossa, Terol i Osca Conte tornà a Barcelona on obtingué càtedra de professor de secundària i s’hi doctorà a la Universitat.
El Carxe és una comarca murciana de llengua catalana situada als altiplans homònims entre les Serres del Carxe i la Pila, a tocar del País Valencià: 300 kms2 i uns 600 habitants, que a la primera meitat del XX eren uns 2.000 i que la crisi de l’agricultura ha delmat. Com massa sabeu, dels quatre estats que ens pensen i manen, tres —Espanya, França i Itàlia— fan tot el que poden perquè les gents de llengua catalana i de la cultura que aquesta conforma no sapiguem el nom de la nostra llengua —ni on es parla. Una més d’entre les moltes mesures que ens apliquen per fer-nos desaparèixer. Tanmateix algueresos, franjatins, valencians, illencs i principatins sempre hem sabut que parlem la mateixa llengua: català.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació