Dissabte 4 de març vam tenir a Ascuma una video-conferència amb el professor franco-canadenc Rémi Carbonneau, catalanòfon d’arrels occitanes i de primera nació, conferència on van prendre part una dotzena de participants. En Rémi ja havia estat entre nosaltres, calcigant terra, l’any 2020 per a documentar-se sobre un estudi comparatiu entre la situació sociolingüística de les llengües sòrab, aragonesa i catalana. Ara a l’abril publicarà a les Presses Universitaires du Québec el llibre Fédéralisme et légitimation des langues minoritaires. Le cas de la Lusace et des Pays Catalans on en 388 pàgines tracta de la situació sociolingüística dels sòrabs i nosaltres. Confiem que el llibre sigui presentat en un lloc o altre del nostre país —al Campus de Saragossa, al d’Osca, a la DGPL?— o traduït, per més que pel fet de ser en francès no ens hauria de ser gaire impediment per a llegir-lo, lectors com som de dues llengües romàniques, si més no.
Mentre que l’ensenyament d’una llengua estrangera i del castellà és obligatori, s’observa que el de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, i això passa malgrat que la Constitució a l’article 3.2 proclame que aquestes llengües ‘seran també oficials’ –fa servir el futur perquè l’any 1978 en proclamar-se l’actual Constitució no ho eren, i el ‘també’ perquè el castellà ja n’era, d’oficial. I si voleu saber què vol dir per a una llengua ser oficial, només us cal llegir l’article 3.1 de la Constitució que diu que el ciutadà té el deure de conèixer la llengua oficial i el dret de fer-la servir. Essent així l’Estat ha de posar els mitjans perquè el ciutadà puga conèixer-la i fer-la servir en tot indret i moment. Pareix de sentit comú, oi que sí?
A escola es obligatori l’ensenyament del castellà i d’una llengua estrangera. El de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, d’una hora i mitja a tres setmanals, i únicament en comptats casos s’hi fa alguna assignatura, per més que la Constitució declara que les altres llengües espanyoles —en el nostre cas l’aragonès i el català— seran oficials (article 3.2). L’Estatut no ho recull i, si més no en aquest punt, no és constitucional. Ja fora hora que s’esmenés aqueixa anomalia. Aquest magre ensenyament, malgrat les seues limitacions, ha passat per a l’aragonès de 4 escoles al curs 1997 a 27 amb 1.200 alumnes al curs 2021-2022. És prou ben implantat a les terres altes, amb poques localitats sense ensenyament, i no tant als Somontanos, on les localitats sense ensenyament d’aragonès encara sovintegen.
En el Temps de Franja del 4 de febrer d’enguany publicat per Redacció a Aragó us informàvem sobre l’exposició de la DGPL dedicada a les dones que han escrit i escriuen en aragonès i en català a l’Aragó. L’exposició s’ha presentat a Jaca i a Saragossa i aquest 7 de febrer d’enguany ho ha estat a Alcanyís, on romandrà fins al 14 de març, dia en què se celebrarà una taula rodona al Liceo d’Alcanyís amb presència, entre altres, de l’escriptor i periodista Màrio Sasot, ben conegut pels lectors de Temps de Franja.
Des de finals del segle passat els historiadors de les literatures aragoneses en el seus estudis prenen en consideració la que s’hi escriu en llengua catalana, cosa que abans no feien. Aquests estudis oscil·len entre les cinc ratlles de molt mal trobar de Los cisnes aragoneses (2013, p. 343) de J. Domínguez passant per les cinc pàgines ben indexades de Introducción a la historia de la literatura en Aragón (2010, p. 449-452) de na M.S. Catalán i n’A. Faro, entre d’altres. El 2019 i el 2021 Rolde ha publicat dos llibres amb propostes didàctiques i recursos útils per a la assignatura “Historia y Cultura de Aragón”, creada el 2016 per als primers i segons cursos de batxillerat, on la informació sobre la literatura catalana pensada per al nostre jovent és tractada en sis ratlles (Historia y Cultura de Aragón. 2019, p. 226) i tres pàgines (El País de los aragoneses. 2021, p, 186-188).
En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 per les PUZ i com a volum 9 dels «Papers d’Avignon» per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia. Els directors-editors del volum, en J. Giralt i en F. Nagore, declaren al pròleg que aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida —tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre, deixant l’acostumat soslayo, és tracten com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.
Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri, a cura d’en David Pagès i Cassú, un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat —baules— entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser en un futur immediat que s’augura també difícil. Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens, amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona.
De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà —també un altre gran fossar— s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia —simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos.
