L’escriptora i activista independentista sarda va morir a Roma el 10 d’agost d’enguany als 51 any d’un càncer de ronyó diagnosticat dos mesos abans. Havia nascut a Crabas, a la costa occidental de Sardenya al golf d’Oristany, bastant al sud de l’Alguer. Era catòlica, antifeixista i feminista. Entre nosaltres és especialment coneguda tant per la seua abundosa obra literària, la relació religiosa amb Montserrat, el compromís independentista sard —interessada i respectuosa amb la catalanitat algueresa— com per la crítica social, el feminisme, defensora de les persones LGBTI, i antifeixista —a la Itàlia de na Giorgia Meloni.
Els escriptors en català no ho tenim fàcil per a publicar al nostre país, llevat de poques editorials institucionals, ja que per ideologia anticatalana dels editors o per temor al boicot en cas de publicar en català, molts dels nostres autors han de cercar edició a fora. És el cas del prolífic saiditer Francesc Serés que ha tret una dotzena de títols de narrativa i teatre en aquest segle: a Barcelona. I l’octubre del 2022, poc després de l’aparició de La casa de foc, la gran novel·la garrotxina de saurins i joventuts esmaperdudes, ha escrit La mentida més bonica publicada —ves si no— a Barcelona, on fa el procés al Procès —al fallit Procés d’Independència de Catalunya.
Ben poques n’hi deu haver, de revistes no estrictament filològiques en català que abracen la totalitat, o quasi, del territori on es parla aqueixa llengua —només hi falta Andorra i l’Alguer—, o sia els que uns anomenem Països Catalans i uns d’altres Catalanofonia. LesNotícies de llengua i treball en són unes. Les editen la UGT de Catalunya amb col·laboració de la CFDT de la Catalunya Nord i les UGTs del País Valencià, Illes Balears i l’Aragó. La revista, d’unes 70 pàgines, fundada el 1996, ix dos cops l’any, i la nostra UGT hi col·labora del 2006 ençà. En el Consell Editorial hi ha dos aragonesos: na Carmen Garcia i n’Hèctor Moret, sotsdirector des del 2016.
Lo dissabte 10 de juny d’enguany s’ha celebrat el XIII Encuentro Coral Ciudad de Alcañiz a la Sala Juan de Lanuza del Castell-Convent d’Alcanyís amb la participació de tres cors, dos d’aragonesos i un de valencià: Cor Unión Musical Nuestra Señora de Pueyos d’Alcanyís dirigit per na Beatriz Barceló Colomer i amb la participació del baríton Juan Gracia Gracia, Cor Carnevale de Castelló de la Plana sota la direcció d’en José Ramón Calpe i amb la participació del baríton Joan Malonda i la pianista Isabel Pellicer i Cor Miralbueno de Saragossa dirigit per n’Ana Cristina Vicente i al violí en Sergio Franco i al piano n’Ana Belén Blázquez.
Avui, Diada del Corpus, a les vuit de la vesprada, ha estat atorgat el premi Desideri Lombarte a na Magda Gòdia Ibarz, batllessa que fou de Mequinensa, amb caràcter pòstum. A la Sala Goya del Poble, plena i ben plena, na Maite Moret, mequinensana i sàvia filòloga, ha actuat de mestra de cerimònies amb tot l’encert i bona veu. La cantant fragatina, na Júlia Cruz Sesé, que no fa gaire havíem pogut escoltar encaterinats a Fraga, mos ha ofert uns bons cants de desesperada esperança. Seguidament, ens han projectat un vídeo de na Magda fent classe als seus deixebles, i un altre sobre en Desideri Lombarte, el literat i activista cultural pena-rogí, que ha donat nom al premi.
La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.
Els clans, pobles, nacions i imperis, quan s’apoderen d’uns altres solen sotmetre’ls a genocidi: esclavitzant-los, i quan això no és viable, s’esforcen en destruir-los la llengua i la cultura que aquella conforma, o també, per fer més via, els forcen a desterrament, a l’exili o els assassinen. Els exemples, com tothom sap —o hauria de saber—, són legió, i les excepcions comptades. Els vençuts fugen, si en tenen ocasió, i com que no sempre es poden endur els béns, miren d’amagar-los: les joies i monedes en clots, i els llibres i papers, tan valuosos i fràgils, tapiant-los a les parets de les cases, tot confiant en un possible retorn. De gerres enclotades amb joies i monedes n’hi ha exemples a muntó des d’antic, però no sovintegen els llibres i patracols entapiats.
Na Isabel Rodríguez, ministra de Política Territorial, publica a la pàgina 11, número 50.670, del 29-9-2022 de LaVanguardia «Les llengües, un patrimoni irrenunciable» on tracta, entre altres temes, de l’article 3.1. i 2. constitucional —3.1.El castellà és la llengua oficial de l’Estat que tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret de fer-la servir. 3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb llurs estatuts. Al 3.1. la Constitució, a més de declarar que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, defineix què significa ser llengua oficial: que tothom té el dret de parlar-la i l’obligació de saber-la. Al 3.2. es declara l’oficialitat de les altres llengües espanyoles a les comunitats autònomes on es parlen.
