La primera censura que em va tocar patir m’afectà de ben menut: fou el 26 de gener del 1939, quan els Sediciosos ocuparen Barcelona. Aquell dia em censurarem lo meu nom d’Artur. Sense demanar als meus pares si hi estaven d’acord , van posar Arturo a la meva partida de naixement. Quan ja tornàvem a viure en democràcia no em retornaren el meu nom: Artur, com corresponia. Després d’esperar un bon temps, veient que no passava res i que seguien dient-me Arturo, vaig fer una sol·licitud on demanava que em tornessen lo nom –no me’n feren ni gota de cas. Aleshores vaig canviar de tècnica i vaig dir que volia que em canviessin el nom i, contra tot pronòstic, no fa pas gaire em va funcionar. Només em sorprengué que l’amable guàrdia civil d’Alcanyís –ja no calia anar a Terol– que em va donar el DNI comentés: “Però si no li calia canviar-se el nom, que vostè ja el tenia!” Quan el 1962 va nàixer ma filla com que li posàrem Guiomar tot va anar com una seda. Sí que es van equivocar els del registre del Consolat i la van inscriure com de sexe masculí. Es veu que no deurien conèixer la poesia machadiana i anaven fluixos de castellà. Però en sabien prou perquè, quan el 1964 va néixer el nostre fill Marc, s’adonaren que el nom podria ser català i en tot cas no era en castellà com segons ells calia. No trigaren gens a enviar-nos una lletra on ens deien “Su hijo deberà llamarse Marcos”. I així ha quedat i continua fins avui en dia, malgrat la transició, com a: Marcos. Passats més anys en inscriure els quatre nets amb noms no castissament castellans els meus fills no han rebut la fatídica lletra del Wert espanyolitzador de torn: “Su hija/-o deberá llamarse…” Han passat ja una bona garbera d’anys, i tot pareix indicar que ja no els aplegaran més lletres consulars comminatòries per al canvi de noms. Tanmateix, vist el panyo, mai no se sap.
*Publicat a Diario de Teruel, 13 de setembre de 2025