La llengua asturiana i la cultura que conforma estan de dol. En Xuan Bello ha mort , inesperadament, d’un aneurisma el 26 de juliol d’enguany. Li faltaven poc més de tres mesos per a fer els seixanta anys. Amb ell s’apaga una de les veus més profundes i tendres de la literatura asturiana. La seva obra és molt més que literatura: és testimoni d’una esplèndida fidelitat. En uns temps, els d’ara i abans, que ens aclaparen, i en què l’asturià, com totes les llengües espanyoles que la Constitución anomena las demás, ha estat i és sovint menyspreada, silenciada i condemnada a la invisibilitat, en Bello va entendre que escriure en la seva llengua no era només un gest creatiu, sinó també un acte de justícia i de dignitat. Gràcies a ell, molts lectors descobriren que aquella llengua perseguida podia acollir amb plenitud les mateixes emocions universals que qualsevol altra. Historia universal de Paniceiros és el seu llibre més emblemàtic: en aquelles pàgines, el record d’un llogaret asturià es desplega com a metàfora de l’univers, i la memòria personal n‘esdevé col·lectiva -no us en deixeu perdre la narració Neu i pelegrineu a La Val·lina Lé.
Però en Bello no fou només narrador: també poeta delicadíssim, traductor atent i periodista compromès amb la llengua asturiana i la cultura de la seva gent. El que el feia singular era la mirada: capaç d’elevar la quotidianitat, de trobar la llum en un instant fugaç, de donar veu a allò que semblava condemnat al silenci. La seva literatura ens convida a viure amb més atenció, a no perdre el vincle amb les arrels, i a reconèixer que en les coses petites hi ha sovint la veritable grandesa. Amb la seva mort Astúries perd un dels seus grans creadors, i la literatura europea una veu singular. Però ens queda el seu llegat: la paraula viva, la bellesa discreta, l’exemple d’un home que va saber fer de la llengua asturiana i la cultura que conforma un espai de llibertat.
Les seves paraules continuaran obrint-nos camins contra l’oblit, la indiferència i el menyspreu.