Els werts de torn, actius espanyolitzadors d’infants i jovenalla catalana, em censuraren la llengua catalana de tota la meva escolaritat: de la primària a la universitària. Jo, analfabet en llengua catalana, me’n vaig anar alliberant d’aquesta censura gràcies a l’escolaritat clandestina en català. Més tard, del 1962 al 1963, amb en Feliu Formosa, preparàrem una antologia de poesia alemanya contra la guerra, per a publicar-la amb el títol Amb música la cendra d’en Heinz Piontek. Com que de moment no trobàvem editor, en Feliu, que aleshores dirigia el grup teatral Gil Vicente, en féu un muntatge teatral Poesia Document, estrenat a Ripoll el 12 d’octubre del 1963 i representat a una cinquantena de viles del Principat. Finalment, el 1966, publicàrem l’antologia, ara amb el títol brechtià A la paret escrit amb guix. Poesia alemanya de combat. Aymà, l’editor, s’hagué d’enfrontar a la nova censura d’en Fraga, que formalment no era tal, perquè podies prescindir-ne i publicar. Si s’hi trobava res a dir, ja havies begut oli, i no tenies més alternativa que convertir el llibre en pasta de paper. Com que no podíem córrer aquest risc, presentàrem l’antologia a la censura “inexistent” d’en Fraga que ens en censurà dos textos, un d’en Borchert i un altre d’en Tucholsky –sí, d’aquell autor que en Gabriel Ferrater, en una típica “espantà” de les seues, qualificaria d’amuseur. Ambdos textos eren un clam arravatat contra la guerra –com tota l’antologia. En bona censura ens haurien d’haver vetat el recull sencer. Imagino que no ho feren perquè volien mostrar-se magnànims, tot fent-nos un toc d’atenció. I vetant-nos-en les dues poesies més llargues –10% del total– s’estalviaven força feina. La paradoxa de tot plegat va ser que quan deu anys més tard els de Proa reeditaren l’antologia, ho feren sense consultar-nos –ni afegir-hi els dos textos censurats. Segons ens explicaria en Francesc Vallverdú aqueixa actitud era molt estesa en les reedicions postfranquistes, tant en obres en castellà com en las demàs lenguas españolas -i continua essent-ho. Tanmateix nosaltres hem tingut sort perquè na Sigrid Schmidt, l’any 1991 publicà els dos textos censurats a la revista L’Aiguadolç .
*Publicat a Diario de Teruel, 3 de gener de 2026