Primer de tot, el meu reconeixement a tots els que fan possible tirar endavant Temps de Franja.
Amb aquest article voldria expressar la meua preocupació per l’actual situació sociolingüística de la Franja, que pateix una gran problemàtica demogràfica, en uns llocs, la majoria, per despoblament i envelliment, i en uns altres, concrets, per la instal·lació de nouvinguts que ignoren les nostres especificitats lingüísticoculturals. Per això mateix crec que caldria incidir més en aquestes qüestions per part de TdF.
Recentment la revista La Comarca, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’objectivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretén fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau”prové en línia directa de l’occità , que a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!
A Benavarri en la representació del “Nombramiento del conde de Ribagorza”, com figura als cartells promocionals, marginació de la llengua autòctona —igual que a les Paüls en la teatralització de la crema de bruixes—… Quan s’arriba al punt que els mateixos parlants renuncien a la llengua!…
A la comarca de la Llitera amb 19.000 habitants s’hi està construint —de fet ja està pràcticament acabat—, per part d’un grup empresarial italià del sector carni, concretament a Binèfar, un macroescorxador que donarà feina a uns 2.000 treballadors, bàsicament mà d’obra no qualificada procedent de països extracomunitaris.
Les comarques de la Franja presenten una catalanitat primigènia, consubstancial —molts cops, però, no autopercebuda pels mateixos habitants—, de la qual la mateixa llengua n’és la mostra més evident, fins al punt que el concepte de “Franja” en depèn, ja que si en negues la llengua també en negues la seua mateixa existència.
En un altre article argumentàrem com l’únic antídot contra la confusió i l’alienació era promoure la veritable cultura. No se’ns escapa, però, l’extrema dificultat que això comporta, ja que si som realistes hem d’ admetre que el més usual és que la majoria social —“la bona gent”— siga objecte de la manipulació més descarada, per part d’una minoria que a través seu aconsegueix d’imposar i mantindre les “tesis” que els són més favorables.
És l’única solució i l’antídot contra la manipulació i la confusió interessades que neguen la realitat; especialment a les nostres comarques, on les forces reaccionàries de sempre i, ens atreviríem a dir, els clans reaccionaris de sempre, pretenen continuar manant, recorrent si cal a la mentida i als prejudicis i tòpics més tronats, amb l’auxili de forces foranes i que neguen les personalitats col·lectives diferents de les de base castellana.
L’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff en el seu llibre Un país de butxaca, amb molts elements autobiogràfics, diu: “25 anys enrere hi havia 100 habitants a Nils. Tots parlaven català […]. Ara el poble té 200 habitants i queden 20 catalans […]. Els vells ja no juguen a botxes […] ara s’estan tots al petit cementiri”.
