Per una convivència civilitzada entre aragonesisme i catalanisme

// Joaquim Torrent

Recentment hem pogut llegir un tweet de cert historiador ribagorçà especialitzat en història medieval on al·ludeix despectivament a «irredemptistes catalans», «il·luminats ribagorçans» i «xapurriadistes». Anem a pams, i pensem que no tothom és igual i que cal destriar el gra de la palla. 

Evidentment els xapurriadistes no mereixen cap credibilitat i oscil·len entre manipuladors polítics i «cunyats», d’això no n’hi ha cap dubte, i qualsevol comparació amb ells resulta ofensiva.

Descartats aquests, pel que fa a la resta la cosa no està tan clara. Cert que hi pot haver algun il·luminat entre els ribagorçanistes, però també hi trobem gent prou solvent, com, entre d’altres, Saura, Barrull o Boix… I com és evident i sap de sobres qualsevol persona documentada, la Ribagorça té prou elements històrics per a ser considerada una entitat amb personalitat pròpia. El problema seria, si de cas, l’escassa població. El que és inadequat, però, és menysprear d’entrada gent força vàlida i posar-la tota en el mateix sac, amb, per exemple, algun professor jubilat d’institut que diu força animalades en relació a la parla benasquesa.

I si anem als «irredemptistes catalans», tres quarts del mateix. Admetem que hi ha molt cunyat i jubilat desvagat que només fa que dir bestieses i ficar la pota cada vegada que obre la boca, però no totes les opinions són iguals, i, per començar, tampoc no és cert que tots siguen vertaders «irredemptistes», sinó que simplement ben sovint es limiten a fer interpretacions des d’un punt de vista català. Que això molesta depèn de molts factors, des de com siga formulat als prejudicis del possible lector. El que és cert, però, és que les comarques orientals d’Aragó, Ribagorça inclosa, presenten moltes coincidències i punts en comú amb Catalunya; això és una evidència innegable, i simplement per destacar-ho o fer-ho constar no s’hauria d’assenyalar ningú com a irredemptista. I no començarem ara a enumerar i desglossar aquests punts en comú atès que són de sobres coneguts, des de la història a la lingüística. En definitiva, no s’hauria de rebutjar per sistema qualsevol que objectivament pose en relleu aquests trets, i s’haurien d’admetre les seves opinions en peu d’igualtat juntament amb d’altres interpretacions i postures també legítimes, i més si es basen en fets objectius. Per tant, el que caldria és un pacte implícit de no agressió i que tothom, democràticament, pogués exposar la seua visió i no estigués exposat a la desqualificació sistemàtica, a no ser que les seues tesis fossen excessivament inversemblants i «cunyadístiques». Tant de bo que aquestes apreciacions siguen tingudes en compte. Entalto Aragón, visca la Ribagorça i visca Catalunya!

---

Publicat a Temps de Franja n. 155, novembre 2022