És un tema ben actual l’obligada substitució de les energies fòssils per les renovables, tot i que, la polèmica que l’acompanya no es deriva d’aquest necessari i innegable canvi, si no del quan i el com. Matisaria més, sobre el quan gairebé tothom està d’acord en la necessitat de fer-ho en un termini més curt que llarg, encara que alguns no ho esmentin massa o s’arrecerin en les dificultats. Ara bé amb relació al com, les opinions i manifestacions públiques conformen un ventall extens i diferent que inclou raons estratègiques, polítiques, mediambientals, etc. Hi podem trobar els qui en volen de renovables, però lluny del seu poble o comarca. “Renovables, sí, però no així”, diuen. Doncs bé, on s’haurien de situar? Això ho deixen per als tècnics, governs o autoritats diverses. Hi ha qui reivindica l’autogestió dels ajuntaments, autoritats comarcals o nacionals. Com es fa això? D’on sortiran els fons per dur a terme un volum tan gran d’inversions? Ho sabran fer bé? No són pocs els ajuntaments que demanen a les empreses o grups econòmics, futurs propietaris de les plantes eòliques o fotovoltaiques, substancioses taxes en concepte de IBI o altres impostos. Està bé que procurin ingressos extres per als municipis, tot i que, tinc els meus dubtes si aquests fons extres recaptats no aniran a parar a despeses corrents i no a plans d’inversions que garanteixin el futur del poble. També em crida l’atenció que no he escoltat cap demanda envers l’obligació d’abastir l’energia elèctrica necessària, en primer lloc, al poble o regió on s’ubiquin les fonts. Crec que seria la demanda més important per al seu desenvolupament econòmic amb la utilització d’una energia barata i totalment renovable. L’autosuficiència en la energia serà un dels béns més preuats en un futur no massa llunyà.
A hores d’ara ja hem deixat molt enrere els primerencs d’aigua els santjoanencs: molls, amb aquell perfum tènue, subtil, que ens desperta els sentits després de la llarga hivernada; després ja podem gaudir dels mollars blancs, més ferms i una aroma intensa, o vermells de carn groga i sucosa, amb un pinyol vermell que se separa netament de la polpa; els de vinya, —els millors són els de secà—, compactes i amb una fragància madura i complexa, com la d’un gran vi de reserva; tanmateix trobem varietats híbrides com les nectarines, amb la pell llisa com la d’una pruna, per a aquelles persones que són al·lèrgiques al borrissol; i varietats curioses com ho són els préssecs del Paraguai, aplanats com una casqueta i probablement més dolços i tot, pura ambrosia! Però d’ara en endavant, en el curs final de la temporada esperem amb deler que arribin els millors, el reig, el sobirà dels préssecs, els de “Calanda”.
A l’inici del primer confinament, a propòsit de la locució fill pròdig, i de la desaparició progressiva de la cultura religiosa, Magí Camps recordava a La Vanguardia (27-4-2020): “Fa quaranta anys, a la Universitat de Barcelona estudiàvem dialectologia catalana amb la paràbola del fill pròdig. El doctor Joan Veny n’havia fet unes gravacions per tot de punts geodialectals rellevants dels Països Catalans perquè ens féssim una idea de les variants de cada zona”.
Magí Camps es refereix a un apèndix de textos dialectals que figura en el llibre Els parlars catalans, un manual universitari llegit, en múltiples edicions, per diverses generacions d’estudiants, el qual presenta diverses versions del text de «La paràbola del fill pròdig» del Nou Testament (Lluc, 15: 11-32), adaptat a les característiques dels principals dialectes catalans.
Nit de les animetes, vespra de Tots Sants. Hem deixat espelmes enceses vora la finestra per guiar cap a casa les ànimes dels nostres difunts i compartim amb ells panellets i castanyes. Me’n guardo una a la butxaca. Passo pràcticament la nit en vetlla perquè de matinada he d’anar a recollir ma filla adolescent d’una celebració de Halloween.
Aprofito per mirar una pel·lícula de 2020 que tenia en espera: Armugán, el último acabador, del director català Jo Sol, ambientada al Pirineu aragonès de finals del segle XX. Armugán és un home estrafet que té l’ofici d’acabador. L’acompanya a tot hora l’Anchel, que carregant-lo a coll li fa de cames, i ha vingut fins a la muntanya per aprendre l’ofici.
Siscalls en català , sisallos en castellà, de la salsola vermiculata al poble en diuen sialls. Matoll molt abundant i al mateix temps, inadvertit. No són plantes de jardí, ni reconegudes com a flors silvestres. Tampoc són plantes aromàtiques com el timó o el romer, no fan olor, ni pudor com la botxa o la xolibarda, se’n parla menys que de les argelagues o de les soses, però allà es troben per tot arreu. A peu de muntanya, per les espones, als límits dels camps erms. Es pot dir que al lloc és el matoll més abundant, fins i tot hi ha una partida que porta el nom de Siallar. Hi han estat sempre, envoltant el poble i omplint el terme, tan discrets, tan inadvertits, que no son admirats ni perseguits.
L’Instituto d’Estudios Turolenses (IET) és una veterana institució, fundada l’any 1948, que depèn de la Diputació de Terol. Des dels seus inicis ve realitzant una tasca cultural intensa i eficient en diversos sentits: lo foment de la recerca amb ajuts a investigadors i institucions, la promoció de publicacions (en col·leccions, revistes o obres singulars) i la divulgació a través de conferències, presentacions i exposicions. En definitiva, tracta de combinar el rigor científic i la seua difusió entre un públic ampli, en especial a la seua zona territorial d’actuació.
Vivim temps convulsos i no només per allò que ens amollen a tort i a dret pels mitjans, que si la guerra a Ucraïna, que si l’enèsima variant del virus de la Covid-19, que si la inflació… notícies totes que, més enllà del dolor que causen a tothom que ho pateix en primera instància, no són més que símptomes d’una situació global molt més greu i que fa de mal veure, de mal comunicar i de mal pair.
Per fi s’ha estrenat Alcarràs, la cinta de la directora Carla Simón que va guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale 2022 a la millor pel·lícula el febrer passat. Hi havia molta expectació i sembla que el públic ha respost: a hora d’ara és la segona pel·lícula amb més públic als cinemes espanyols aquest maig (ha estat vista per uns 250.000 espectadors) i es pot trobar a 242 sales. Els experts calculen que aconseguirà recaptar dos milions d’euros quan acabe la vida comercial a la cartellera. Especialment destacat és, com no podia ser de cap altra manera, l’èxit que està gaudint a la zona del Segrià i el Baix Cinca, on es va rodar: Alcarràs, Aitona, Bell-lloc, Torregrossa, Cervera, Bellvís, Artesa i les Borges Blanques han reobert els seus cinemes per acollir la pel·lícula.
