L’actualitat és per a mi una font de temes per escriure aquestes línies i amb qualsevol d’ells ho podria fer, tot i que en tinc un sempre present per la preocupació que em produeix a mesura que passa el temps. Segurament el lector haurà pogut llegir recentment algun petit article meu, relacionat amb aquest mateix assumpte i del que ara parlaré, i ho faré aprofitant el major espai que ara tinc. També ho vaig fer en aquesta revista [Compromiso y Cultura] l’any passat amb un llarg article. Pot pensar el lector que és una fixació meua la idea de les energies renovables, així com l’escalfament global del nostre planeta i les seues conseqüències. Tant se val, el lector té el dret a opinar el que vulgui i encertarà si pensa que realment és una dèria meua. Tot i així, considero el tema de tanta importància que per més que s’escrigui mai en serà suficient. Any rere any el problema és més greu i una gran part de la ciutadania roman tranquil·la sense adonar-se, crec, de la magnitud del problema, ni de les seues conseqüències actuals i futures.
La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.
Passejava l’altre dia pel poble i veia les cicatrius que han quedat del que molts denominen l’època econòmica daurada. Caminava i els dubtes em venien, mentre observava els camps propers al nucli urbà, que s’han abandonat des que es van requalificar els terrenys per a construir i on, ens alguns casos, finalment, no es va edificar res. Em va venir al cap tots aquells anys enrere en què aquella obsessió per construir va arribar als nostres pobles i ciutats. Pensava en tots els canvis ocorreguts fins ara.
Un sector important de l’economia, com ha estat l’agricultura, des de la dècada dels 90 ha sofert una davallada. Les collites s’han pagat cada vegada menys, i moltes finques s’han deixat perdre en els darrers anys, ja que alguns eren minifundis dedicats generalment a la producció de fruita seca, poc rendibles, que es van anar abandonant.
Hi ha un munt de signes de que ens feim grans. Ens costa bastant de veure’ls o simplement no els volem veure, ja que això suposaria acceptar que el nostre temps ja està passant i les següents generacions ens conviden, d’una manera més o menys conscient, a deixar el lideratge del món que ens envolta. I no ens enganyem, manar mola molt i sentir aquesta adrenalina de ser la generació que controla els temps del nostre entorn, no és fàcil de deixar.
El cas més clar, el trobem al que anomenem; «La generació de cristall», que encapçala la gent més jove. S’han guanyat aquest apel·latiu, simplement, perquè han gosat dir alt i clar que la salut mental importa, que ja no s’ha d’amagar dins els fulls d’un diari o en el fons d’un coixí ple de llàgrimes.
Una bona cosa que ens ha pogut passar és haver crescut al camp. Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres. Els arbres servien per jugar a casetes o palaus amb les amiguetes. Si una branca ens esgarrava el vestits vell que portàvem, fèiem una combinació del penjoll amb les calces i ens sentíem princeses. Així desenvolupàvem la imaginació i la creativitat, encara que el joc fos, en part, representació de la realitat. L’adaptabilitat, la imaginació i la improvisació sempre ens han acompanyat.
És un tema ben actual l’obligada substitució de les energies fòssils per les renovables, tot i que, la polèmica que l’acompanya no es deriva d’aquest necessari i innegable canvi, si no del quan i el com. Matisaria més, sobre el quan gairebé tothom està d’acord en la necessitat de fer-ho en un termini més curt que llarg, encara que alguns no ho esmentin massa o s’arrecerin en les dificultats. Ara bé amb relació al com, les opinions i manifestacions públiques conformen un ventall extens i diferent que inclou raons estratègiques, polítiques, mediambientals, etc.
A hores d’ara ja hem deixat molt enrere els primerencs d’aigua els santjoanencs: molls, amb aquell perfum tènue, subtil, que ens desperta els sentits després de la llarga hivernada; després ja podem gaudir dels mollars blancs, més ferms i una aroma intensa, o vermells de carn groga i sucosa, amb un pinyol vermell que se separa netament de la polpa; els de vinya, —els millors són els de secà—, compactes i amb una fragància madura i complexa, com la d’un gran vi de reserva; tanmateix trobem varietats híbrides com les nectarines, amb la pell llisa com la d’una pruna, per a aquelles persones que són al·lèrgiques al borrissol; i varietats curioses com ho són els préssecs del Paraguai, aplanats com una casqueta i probablement més dolços i tot, pura ambrosia! Però d’ara en endavant, en el curs final de la temporada esperem amb deler que arribin els millors, el reig, el sobirà dels préssecs, els de “Calanda”.
A l’inici del primer confinament, a propòsit de la locució fill pròdig, i de la desaparició progressiva de la cultura religiosa, Magí Camps recordava a La Vanguardia (27-4-2020): “Fa quaranta anys, a la Universitat de Barcelona estudiàvem dialectologia catalana amb la paràbola del fill pròdig. El doctor Joan Veny n’havia fet unes gravacions per tot de punts geodialectals rellevants dels Països Catalans perquè ens féssim una idea de les variants de cada zona”.
Magí Camps es refereix a un apèndix de textos dialectals que figura en el llibre Els parlars catalans, un manual universitari llegit, en múltiples edicions, per diverses generacions d’estudiants, el qual presenta diverses versions del text de «La paràbola del fill pròdig» del Nou Testament (Lluc, 15: 11-32), adaptat a les característiques dels principals dialectes catalans.
