Los Monty Python satiritzaven ja fa quasi mig segle quan Brian intente entrar al Front Popular de Judea, i les batalles entre capelletes jueves los fan oblidar quin és l’enemic comú. Però l’enemic no és estratègicament molt millor, perquè quan finalment fa una pintada contra els romans, un centurió el castigue a copiar-ho cent vegades a la mateixa paret per haver-ho pintat mal. Allò que es vol amagar acabe multiplicant la seua difusió. Efecte Streisand, en diríem ara.
Reproduïm les tres columnes que el sociolingüista Natxo Sorolla ha publicat a la columna «Viles i gents» del periòdic baixaragonès La Comarca sobre la peripècia històrica que la denominació de la nostra llengua ha sofert al llarg dels segles. S’hi demostra que el nom «chapurriau» que defensen com a denominació «històrica» alguns elements poc documentats, és en realitat molt moderna.
La radera vegada que a «això» li vam dir «català»
De menut ere molt clar que parlava xapurriau. De fet, que parlàvem «xapurriau», i «no català», se va convertir en una acció de fe. Però els professors de llengües de l’Institut de Vall-de-roures mos van fer veure que sense tant fonamentalisme, i posant una visió més àmplia i crítica, entendríem millor allò que parlàvem, li diguérem com li diguérem. Anys més tard m’ha continuat interessant saber a on naix això del «xapurriau». Quina és la primera vegada que s’escriu la paraula «chapurriau» per a la nostra llengua? I l’evident és que dir-li xapurriau és molt recent en la història, encara que de menuts mos hi agarrarem com a un ferro roent. Però avui no podrem donar la resposta, encara. Anem a pams.
Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.
Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.
Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.
Esta columna tanque una sèrie que ha parlat de «codis» informàtics, de «copyrights», de receptes per a fer un bon arròs sense drets d’autor, i de formes col·lectives de fer programes que no acaben de quallar. Però això no és del tot cert al món actual, perquè «quanta més col·laboració, més innovació». I les vies alternatives al copyright les tenim davant seguit.
Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft fa llicències que caduquen a l’any, i valen 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus…
L’associacionisme demana la supervisió del Consell d’Europa
// Natxo Sorolla
Les Corts d’Aragó han instat el Govern d’Aragó, a proposta de VOX, a «1. Suprimir el Institut Aragonès del Català, dado que no recoge la protección de las lenguas y modalidades lingüísticas de la zona oriental de Aragón y, por tanto, es contrario al respeto, a la convivencia y al entendimiento recogido en el artículo séptimo del Estatuto de Autonomía de Aragón.» i «2. Anular los nombramientos de los 15 miembros de la Academia Aragonesa de la Lengua, en tanto que la misma no responde a los principios reales de conservación del patrimonio material e inmaterial lingüístico aragonés» (9/9/2021). Són els dos punts en què es van posar d’acord VOX, PAR, PP i Ciudanos.
A la Franja tendim a focalitzar els debats de la llengua sobre «què parlem?». I quan tenim una mica més de pau, reflexionem sobre quin paper ha de tindre eixa llengua al dia a dia. A Catalunya històricament el debat ha passat per si només el català havia de tindre un paper essencial i primordial a la societat, i sobre la difusió del coneixement de la llengua. Però ja porten dues dècades en què la preocupació ha virat cap a l’ús de la llengua, més que no pel coneixement.
