Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.
Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.
Esta columna tanque una sèrie que ha parlat de «codis» informàtics, de «copyrights», de receptes per a fer un bon arròs sense drets d’autor, i de formes col·lectives de fer programes que no acaben de quallar. Però això no és del tot cert al món actual, perquè «quanta més col·laboració, més innovació». I les vies alternatives al copyright les tenim davant seguit.
Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft fa llicències que caduquen a l’any, i valen 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus…
L’associacionisme demana la supervisió del Consell d’Europa
// Natxo Sorolla
Les Corts d’Aragó han instat el Govern d’Aragó, a proposta de VOX, a «1. Suprimir el Institut Aragonès del Català, dado que no recoge la protección de las lenguas y modalidades lingüísticas de la zona oriental de Aragón y, por tanto, es contrario al respeto, a la convivencia y al entendimiento recogido en el artículo séptimo del Estatuto de Autonomía de Aragón.» i «2. Anular los nombramientos de los 15 miembros de la Academia Aragonesa de la Lengua, en tanto que la misma no responde a los principios reales de conservación del patrimonio material e inmaterial lingüístico aragonés» (9/9/2021). Són els dos punts en què es van posar d’acord VOX, PAR, PP i Ciudanos.
A la Franja tendim a focalitzar els debats de la llengua sobre «què parlem?». I quan tenim una mica més de pau, reflexionem sobre quin paper ha de tindre eixa llengua al dia a dia. A Catalunya històricament el debat ha passat per si només el català havia de tindre un paper essencial i primordial a la societat, i sobre la difusió del coneixement de la llengua. Però ja porten dues dècades en què la preocupació ha virat cap a l’ús de la llengua, més que no pel coneixement.
Saber fer un bon arròs és un «codi» que se sol transmetre de boca en boca, entre amics, de pares a fills, etc. Qui explique el seu «toc personal» sobretot busque «reconeixement». És una forma natural de crear i transmetre el coneixement. I en general, los «codis» són los pilars del món actual, que avance a base d’informació, ordinadors, Internet i comunicacions. Estem acostumats a donar una ordre d’entrada (imprimir), que passe per un «codi» (lo programa de la impressora), i mos done un resultat: un paper imprès d’allò que ham escrit a la pantalla.
Mai en ma vida haig fet una paella d’arròs. Si que haig acompanyat moltíssimes vegades, en una cerveseta a la mà, a gent que la fa. Però mai, mai, mai haig fet un arròs. Estic segur que si em proposara aprendre’n, me n’eixiria en fer un arròs comestible. Preguntaria a casa, a amics, miraria vídeos a Youtube, i me n’eixiria. De fet, sóc més d’arròs negre, aixina que la faria al meu gust. I segur que entre tots los consells, tindria que triar: que si mai posos peix o costella de gorrino, que si el socarrat done gust, que si és sacrilegi posar ceba… Això només per a la tècnica de fer bons arrossos.
«Hemos descubierto que el Foro [sic] de Jaca romanceado original que data del año 1077 está escrito en una lengua que por comparación es prácticamente idéntica al Chapurriau actual». Pam!! Tal com ho sentiu: l’any 1077 a Jaca legislaven en xapurriau. Aixina arreplegue La Comarca (20/11/2021) les paraules en boca de Juan José Barragán i Héctor Castro, autors del llibre Historia del Aragón Oriental y su Lengua, editat per la Comarca del Bajo Aragón. Los autors no només pretenen estudiar qualsevol similitud del parlar del Matarranya en paraules escrites a 300 km, si no que tenen com a objectiu últim negar la similitud en parlars que estan a 12 km. Recursos públics per a hipòtesis audaces. Que mai han arribat a defensar-se en un fòrum acadèmic. Però què en diuen les Universitats, sobre esta hipòtesi?