Quan Desideri ja no fa anar la falç pel groc dels blats*

/ Natxo Sorolla

Fa 35 anys se va complir el que Desideri Lombarte havie escrit: «No faré anar la falç pel groc dels blats / ni esperaré si mou la garbinada, / ni aniré a pasturar més bous al prat». Mos va dixar. No tinc un sol record d’haver coincidit en ell. Per més que segur vam compartir temps i espai. Però la primera imatge que tinc d’ell és d’una commemoració de la seua mort a Pena-roja l’any 1990. En los meus 10 anys, estava a primera fila. Però ni per prodigi infantil ni per res paregut: encara no tenia prou vergonya per a amagar-me. Suposo que la meua ment infantil no devie aguantar les pallisses que s’hi devien repartir 🙂

Però (re)descobrir Desideri Lombarte en l’adolescència va fer una marca profunda de per vida. Mai consumixco poesia, i Desideri explicave el meu món. Localisme, costumisme, ruralisme, i en llengua minoritzada. Tots aquells -ismes perseguits per l’homogeneïtzador globalisme, diana clara per al cosmopaletisme i el ciutadàdelmón®. Però Desideri, a més, és un escriptor universal. Té unes raïls que s’alimenten de l’economia de la subsistència dels Masos del Molinar, s’empelten a la Barcelona del desarrollisme, i acaben parlant-mos dels grans temes de la humanitat i la literatura: l’amistat, l’amor, la identitat, lo vincle de l’humà amb la terra… i la mort. Mooolta mort!

Per a mi Desideri ha merescut musicar-lo als Draps, representar la seua visita dels senyors de Calatrava (enguany serà el 22/6/2024, hau de vindre!), caminar pels seus racons escoltant la seua poesia, usar-lo del tort i del dret per a conèixer i entendre les nostres llegendes de la creu del llop o la creu de Joseret, entendre la toponímia, les nostres paraules, la nostra història, los nostres noms, los nostres arxius… Per a entendre-mos a natres una miqueta millor. Que no és fàcil!

I encara li devem part d’allò que mos va donar: publicar el llibre dels masos de Pena-roja, estudiar-lo, entendre’l, ampliar allò que va emprendre, musicar-lo, i sobretot: xalar-lo. A Desideri se l’ha de xalar. I quan mos haiguem de morir, que ell mos fico les raderes paraules: «Ara vindrà un bon temps dolç i suau, /no farà ni molt fred ni gran calor. / Quatre núvols blanquets i un cel molt blau / i no bufarà vent de cap cantó».

---

*Publicat a La Comarca, 26 d’abril de 2024