Héctor Castro sosté que la distinció entre «llengua» i «dialecte» és completament relativa (La Comarca, 15/08/2025). Situa el nucli de la seua argumentació en la cèlebre frase que Weinreich reproduïa: «Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina».
Més enllà d’esta posició relativista —encara que Castro no ho explicito—, l’objectiu del seu text és defensar que no existeix cap fonament objectiu sobre el qual la recerca acadèmica puga sostenir que al Matarranya es parla «català». Per tant, considera que es pot imposar sense problemes la denominació «aragonès oriental» o «xapurriau», i singularitzar-lo. Com si, per definir els límits de les llengües, la unitat política entre Pena-roja i Echo esborrara del tot la similitud lingüística objectiva entre Lledó i Horta. Mantenint l’argument relativista, podria imposar-se que al Matarranya es parla un dialecte del «naxi», la llengua xinesa a què pertany el “lapao”.
A l’espai on escriu Castro es defensa, erròniament, que la denominació de xapurriau és històrica. Amb tot, la primera referència és de 1923, a l’Atlas Lingüístic de Catalunya (ALC), on Griera arreplega «català chapurreat» com a denominació a Maella. Al seu torn, apareix com a «català» a Calaceit, Mequinensa, Tamarit i Benavarri. I com l’anomenaven anteriorment? Els erudits locals no dubten de la seua filiació amb el català. Ni Braulio Foz, de Fórnols, ni Santiago Vidiella, de Calaceit, ni Maties Pallarés, de Pena-roja, es refereixen a la denominació de xapurriau. Ni tan sols per a criticar-la.
I abans? El 1798 un funcionari de Mont-roig anota sobre textos locals: “si Torredearcas ô el Sr. Juez de Comision necesitan traducido al castellano, el Ydioma Catalán, se hará” (Favà, 1996).
I abans? El 1555 Hernando de Aragón i Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei d’Aragó, diu que «hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra».
Però més enllà de l’evidència de les dades, i tornant als dialectes i el poder: Weinreich va ajudar a estandarditzar el jiddisch, i creia que esta llengua tenia plena legitimitat, més enllà de la manca d’exèrcit. Però és que tampoc no es compleix el seu aforisme en direcció oposada, atès que Estats amb exèrcit propi no lluiten perquè les seues varietats de l’àrab es consideren llengües diferenciades, malgrat que no siguen intercomprensibles. Evidentment, Weinreich no proposava un criteri científic. El que explicitava era un aforisme. Com a pioner de la sociolingüística, volia remarcar la importància del poder en la distinció entre llengües i dialectes, a diferència de la lingüística estructuralista amb la qual confrontava. I és que la lingüística, actualment, compta amb criteris establerts per distingir llengües de dialectes, com la tipologia gramatical, la mútua intel·ligibilitat, i evidentment, els avatars històrics, polítics i socials que expliquen per què el mateix criteri no s’ha interpretat de la mateixa manera arreu del món i de la història. Per tant, cal entendre el context crític de l’aforisme per no abraçar el relativisme postmodern.
En la nostra realitat històrica, Guillermo Tomás (2020) sosté que la construcció històrica de les llengües va associada a l’emergència dels Estats medievals. En consonància amb l’aforisme de Weinreich, considera encertadament que la necessitat d’una escriptura associada al poder va afavorir la distinció entre castellà, aragonès o català. Ara bé, dins d’Aragó coexistien localitats adscrites a la scripta aragonesa i d’altres a la scripta catalana. I aleshores, per què no es considera que es parla aragonès en esta part d’Aragó? Perquè la diferència objectiva era tan marcada que ni tan sols el poder polític podia ignorar-la. I això no és incompatible amb el fet que, malgrat la indefinició de la frontera política en aquella època, tampoc no s’al·ludís a la qüestió lingüística per debatre sobre la identitat d’estes localitats.
Amb tot, l’aforisme continua sent útil per entendre fins a quin punt el poder pot modelar la realitat i la seua interpretació. Des de l’àmbit acadèmic, cal superar el nacionalisme banal. En primer lloc, per entendre per què el relativisme lingüístic s’acarnissa amb tota classe de llengües minoritzades, però no posa en dubte l’homogeneïtat i dignitat del castellà. I en segon lloc, per no obviar on rau l’“exèrcit” real que modela el nostre “dialecte”. Contemporàniament, “poder” significa decidir quines televisions no poden emetre al Matarranya o quines llengües han d’aprendre els alumnes del Matarranya. I els despatxos d’este poder estan a Saragossa. Possiblement, per això s’ha trencat amb la tradició històrica i s’ha arribat a legislar sobre la “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” sense donar-li el seu nom històric. Per l’“exèrcit” del nostre “dialecte”.
Però al final, resulta preocupant que s’importen dinàmiques de conflicte com el valencià. Sovint s’atribueix al secessionisme l’afirmació que «el valencià és tan nostre que fins i tot podem deixar de parlar-lo». O, dit d’una altra manera, tant d’esforç dediquen alguns a diferenciar el xapurriau del català que acaben oblidant allò essencial: preocupar-se pel seu ús.
Natxo Sorolla – Professor del Departament de Sociologia i Psicologia, Universitat de Saragossa
*Versió ampliada i en català de la ‘Tribuna’ publicada a La Comarca, 22/8/2025