Fraga, dilluns 2 d’octubre de 2017, una universitària lleidatana en pràctiques a l’Escola Sta. Anna va quedar esbalaïda, a la sala de mestres, amb els comentaris desinhibits d’ensenyants, que van deixar anar en el descans matinal. Entre els docents hostils i que se’n reien de la gent estomacada, de resultes del referèndum sobre la independència, també hi havia fragatins de soca-rel. Els veïns de Fraga són coneixedors del tarannà ponentí, perquè, al cap i a la fi, també és el seu.
Cap al tardet d’aquell dilluns una patuleia es va concentrar davant la caserna de la Guàrdia Civil amb banderes rojigualdas. Entre el galimaties que van prodigar, predominaven els brams nacionalistes a favor del Regne d’Espanya i dels tricornis. Tant és així, que part de la Benemérita local, en un gest d’agraïment per l’homenatge improvisat, va eixir del quarter fragatí a saludar als abrandats espanyolistes.
Un pagès de Seròs, que passava a prop del guirigall, incrèdul va aturar de patac el vehicle. I es va dirigir al primer guàrdia civil, tot preguntant com podien fer aquella mena d’aclamació, havent atonyinat persones amb actituds no violentes. El món va quedar capgirat: el serosà fou multat amb 400 euros per desordres públics.
Per a conèixer els ets i uts de la Franja de Ponent, per no autoenganyar-nos més, de cara produir anticossos, viure episodis d’aquest estil és d’allò més convenient.
Setmanes abans d’aquella tardor de 2017, en el Camping Fraga, vaig sentir una conversa llunyana de dos operaris fragatins. L’un li deia a l’altre que s’havia casat a Soses. I que la colla d’amics de la muller era independentista, amb la qual cosa ell també li pareixia bé optar per a una república catalana. També és el cas de dos bessons, nats a Mequinensa, però establerts a Aitona, que formen part de l’Assemblea Nacional Catalana del poble. O d’una família de Torrent de Cinca, amb domicili a la Granja d’Escarp, que veien bé la independència al no entendre la irresponsabilitat en l’ús cap a la llengua pròpia de tants ajuntaments de la Franja. En ambients més centrats, com ara Soses, Aitona i la Granja d’Escarp, molts catalanoparlants o persones que estimen la diversitat, solen contemplar favorablement el procés català en favor de la plena sobirania. En entorns menys centrats, com ara el Baix Cinca, el dret d’autodeterminació, a voltes, és ofensiu. Fins i tot entre suposats esquerrans, que reaccionen amb una certa mala educació. Un context, amb referents poc saludables, envers l’àmbit lingüístic autòcton, condiciona. Però no hauria de determinar. Tant els psicòlegs Salomon Asch com Stanley Milgram, el segle passat, van verificar científicament com la pressió social duu als individus a doblegar-se a l’opinió majoritària i a ser obedients a l’autoritat respectivament.
«Hi ha una esquerda en tot, així és com entra la llum», canta Leonard Cohen. No és picar pedra, és esquerdar murs d’incomprensió a fi i efecte que flueixi la vida.
