Malaguanyat País Meu, que cantava en Jordi Barre amb aquell esborronador refilet de veu. Es tracta de La divulgación lingüística. Formación, información y desinformación. Zaragoza: PUZ 2024 per part de 19 universitaris de llengua castellana i dos que són, o poden ser, de las demàs —com així las qualifica La Constitución—. Amb una sola excepció —a Galícia— treballen en universitats castellanes.
Es un llibre ben necessari per a un estat com el nostre on els coneixements —o ideologies— de lingüística no van, en el 75% de la població, gaire més enllà de saber que el castellà, que anomenen també espanyol, és la millor de les llengües i la común de todos los españoles, enraonada per milions i milions de persones, mentre que las demàs —o potser haurem de dir las de más— som un muntó de chapurriaus, dialectos, patuesos, hablar de canalizo, hablar fiero, mal, mu mal, etc., que ja quasi ningú no fa servir, i que com més aviat desapareguem, millor. I el mateix val per a les llengües clàssiques, si encara saben que existeixen i quines són, pures rampoines. Com s’ho fan aquests lingüistes per fer front a tanta exuberant desinformació, que només deixa der ser-ho, en declarar que el castellà té molts milions de parlants? Com s’ho fan?
El llibre de 275 pàgines consta de breus pròleg i epíleg i 9 capítols, dels quals 4 estan dedicats majoritàriament al castellà: —1, 3, 4, 6—; 3 a la lingüística general: —2, 7, 8—; un a les llengües clàssiques: —5—; i un altre —9— a les minoritàries, desglossades en: 2 pàgines per a l’amazic; 2 a l’àrab; 2 a l’aragonès; 2 a l’asturià; 2 al basc; 2 al romaní que anomenen també caló; 5 al català oral i signat; 3 al gallego-portuguès, però com que consideren que són dues llengües, en dediquen dues pàgines al gallec i una al portuguès d’Olivenza, amb dues pàgines per a l’occità, ço que en dona un total de 22 per a las demàs. Ho arrodoneixen amb dues pàgines per al castellà signat (p. 263-264), i mitja (p. 235) per a descriure diferents models d’estats de la Unió Europea —Suïssa, Bèlgica, Finlàndia i Luxemburg, tot i que en aquest darrer cas em cal fer els ulls grossos per acabar-ho d’acceptar— que no són partidaris de la doctrina, tan estesa, que diu que a cada estat correspon una única llengua oficial. Els autors afirmen (p. 242) que la Constitució declara que las demás lenguas españolas —no diu quines— seran també oficiales. Una oficialitat que consisteix en què només es pot parlar en demàs si l’interlocutor ho accepta. Si aquest no ho fa i el demàs segueix parlant en demàs, acabarà denunciat per l’interlocutor. Dit en buen romance: O me hablas en español o te vienes conmigo a la delega. El plurilingüisme a Espanya sempre està penjat d’un fil, com veiem aquests dies a les Balears, al País Valencià i a l’Aragó, sense anar més lluny.
Sigui casualiat o no, el cas és que els autors quasi fins al darrer capítol, al dedicat a les llengües minoritàries, no divulguen els axiomes de la lingüística, i que són, clar i castellà: todas la lenguas (orales y signadas) son sistemas lingüísticos de igual valor intrínseco, igualdad que se cifra en términos de dignidad, legitimidad y capacidad para satisfacer las necesidades comunicativas de sus respectivos hablantes. Cada sistema lingüístico está adaptado a su particular ecología y a las condiciones socioculturales de sus hablantes (p. 227), i una mica més entavant declaren el valor social, patrimonial, identitari i emocional que totes les llengües tenen per a llurs parlants (p. 230), i ho reblen manifestant que Una sociolingüística compromesa implica el propòsit d’intervenir per a deixar al descobert i pal·liar, des de l’acadèmia, les desigualtats amb què s’enfronten les comunitats lingüístiques minoritzades, primant una concepció de les llengües com a construccions sociohistòriques, conjunts i pràctiques lingüístiques i repertoris simbòlics i culturals, tot plantant cara als qui les veuen com a meres eines de comunicació. (p. 232). Són axiomes que caldria divulgar de pertot, tant si és, posem, a l’escola de la Codonyera al CRA del Mesquí, com a les Acadèmies Militars d’arreu, etc, etc. etc. Axiomes que no tots els restants autors d’aquest llibre comparteixen obertament. En aquest darrer capítol 9 es sistematitza la terminologia encertadament més a favor de llengua minoritzada, i no minoritària que els autors del altres capítols solen preferir, però sense arribar a llengua minoritzadora, terme que en molts casos és d’allò més útil. Una bona mostra de reticències a aquests axiomes en trobareu a la p. 209, on tractant del tigrinia, malgrat declarar l’autor que no és una llengua menys digna que l’anglesa —por supuesto, escriu—, però no. I acaba titllant de cliché la igualtat indiscriminada de les llengües, com havia anunciat abans a la p. 206 on la igualtat de les llengües havia esdevingut un bucle de clichés. Tanmateix deixen clar que els qui manen imposen llurs punts de vista, llurs clixés, llurs idees, llurs lleis, i , també, llurs concepcions envers les llengües (p. 222). I que el fet empíric cru és que hi ha llengües més esteses geogràficament, més implantades com a vehicles de comunicació i més normativitzades (p. 209). En algun cas descriuen la fi del llatí i l’aparició de les llengües romàniques com a producte del temps, quan en realitat ho va ser pel poder: manca de poder del llatí i presència del poder a les llengües romàniques (p. 207).
I acabo amb uns quants detalls i precisions. A la pàgina 211 escriuen El judeoespañol aporta el caso más extraordinario de lealtad lingüística que ha conocido la historia humana —des del 1492 fins ara—. L’ídix supera cap enrere en uns 250 anys aqueixa data. Es tracta en ambdós casos d’una esponerosa i sorprenent lleialtat de jueus sefardites i asquenazites cap al castellà i l’alemany.
En tractar, al capítol 9, de l’aragonès, i del català, especialment del País Valencià i les Illes, i sobretot del de la Franja, els autors no estan gaire al dia, malauradament. Deixen d’esmentar que una de les primeres accions del nostre president va ser d’anar-se’n bitllo-bitllo a Brusel·les per a informar que a l’Aragó mai no hem parlat català, ni el parlem ni es parlarà, i que no vol que és normalitzi ni es normativitzi l’aragonès, car això fora deleteri per a aqueixa llengua, d’acord amb la ideologia lingüística d’en Mendívil-Giró. És llàstima que això sigui al capítol 9, altrament captivador, com quan escriuen: En molts de casos els neoparlants poden ser determinants per a frenar els processos de minorització de moltes llengües (p. 232).
Com a alemany que soc, i com a català que també soc —malgrat ser aragonès— m‘ha sorprès desagradablement la gasiveria que es mostra a la p. 223 enfront de la llengua alemanya, i que es doni per bona la notícia (p. 219) de la persecució d’infants de llengua castellana a les escoles de Catalunya, notícia difosa per diaris madrilenys —el Mundo, ABC, El Debate, …—, però mai no corroborada per El País ni La Vanguàrdia, segons em fa saber na Intel·ligència Artificial.
I acabo, ara sí, declarant que m’hauria agradat que els autors haguessin parlat més de la mort de les llengües. La llengua només mor si desapareix l’espècie humana. Altrament sempre poden ressuscitar encara que només una segueixi viva, i d’altres estiguin ben documentades, per més que ningú no les parli.
*Publicat a Compromiso y Cultura n. 124, abril 2025