«A l’escola no imposem el català; el cultivem perquè és la llavor de la nostra història i el fruit del futur dels nostres alumnes.»
A l’Aragó, sovint sembla que parlar de llengües sigue parlar de política i no de realitats humanes però, per a molts de nosaltres, la realitat és tan senzilla com el pa que mengem: som aragonesos i la nostra llengua materna, la que hem après a casa i la que ressona als carrers dels nostres pobles de la Franja, és el català.
Per desgràcia, darrerament, s’ha alimentat una polèmica artificial sobre una suposada «imposició» del català a les aules i, com a dona que estima la seva terra, em costa entendre com pot considerar-se una imposició el fet de protegir i ensenyar la llengua que ens defineix.
En el meu dia a dia, com a docent a les aules de la Franja, veig cada dia que l’escola no és només un lloc on s’imparteixen matèries, sinó l’espai on els alumnes construeixen la seva identitat. Per aquest motiu, quan prohibim o menystenim la llengua amb la qual un nen diu «t’estimo» als seus pares o «tinc gana» als seus avis, estem creant una fractura emocional que dificulta el seu aprenentatge, se li està dient a l’alumne que la seua parla familiar no té valor, que és «de segona» i, cap aragonès, no hauria de sentir que la seua herència és un destorb.
Hem d’educar en la veritat. No podem ensenyar respecte si l’escola ignora el patrimoni lingüístic de l’entorn. Educar en català a les nostres zones no és una tria ideològica, és una necessitat pedagògica. Si el català desapareix de l’escola, el missatge que enviem als alumnes és que la seua cultura rural i familiar és irrellevant i, com a mestres, la nostra missió és precisament la contrària: donar-los les eines perquè se sentin orgullosos de la seua riquesa.
Treballar per la normalitat del català a les nostres escoles és, en definitiva, defensar una educació de qualitat, inclusiva i arrelada al territori. No volem que els nostres joves hagin d’escollir entre ser aragonesos o parlar la seua llengua; volem que sàpiguen que ser aragonès és, precisament, tenir el privilegi de viure en aquesta cruïlla de cultures que ens connecta amb una tradició literària i històrica immensa.
No volem ser «més» que ningú, però tampoc «menys». Reclamar una presència digna del català a l’escola és reclamar el dret a no sentir-nos estrangers a la nostra pròpia casa.
En definitiva, defensar el català a l’Aragó és defensar l’Aragó mateix en tota la seva complexitat, no és un atac a l’espanyol, ni una declaració d’intencions aliena a la nostra identitat aragonesa; és, senzillament, un acte de justícia cultural i de supervivència.
Soc aragonesa, parlo català i vull que les generacions que venen puguen continuar dient-ho amb el cap ben alt, sense por, sense complexos i amb el suport de les seves institucions. Perquè estimar el que som no hauria de ser mai motiu de disputa.
Mariví Basallo és Professora de L. catalana