Per fi s’ha estrenat Alcarràs, la cinta de la directora Carla Simón que va guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale 2022 a la millor pel·lícula el febrer passat. Hi havia molta expectació i sembla que el públic ha respost: a hora d’ara és la segona pel·lícula amb més públic als cinemes espanyols aquest maig (ha estat vista per uns 250.000 espectadors) i es pot trobar a 242 sales. Els experts calculen que aconseguirà recaptar dos milions d’euros quan acabe la vida comercial a la cartellera. Especialment destacat és, com no podia ser de cap altra manera, l’èxit que està gaudint a la zona del Segrià i el Baix Cinca, on es va rodar: Alcarràs, Aitona, Bell-lloc, Torregrossa, Cervera, Bellvís, Artesa i les Borges Blanques han reobert els seus cinemes per acollir la pel·lícula.
«Ja veràs com a Maella ficaran Alcarràs en castellà!», me diu un parent meu, desencantat. «Vols dir?», li contesto incrèdula. I ingènua, perquè sí, per partida doble. (Lo Circuit Urgellenc gestiona lo nostre cine i també la distribució de la pel·lícula, que arriba enseguida.) La sessió del divendres 6 de maig en VOSE, és a dir, la dels subtítols en castellà que tanta polèmica ha despertat per innecessaris per terres de Lleida (i a la meua vila, inclús per als visitants, que són molt espavilats).
El conflicte entre Rússia i Ucraïna ha generat un llarg nombre de persones refugiades, sobretot nens i dones, ja que els homes s’han hagut de quedar al país. En aquest moments la solidaritat internacional és bàsica per sobreposar-se una tragèdia que ja desborda totes les previsions. Una situació difícil d’imaginar en una Europa dels nostres temps.
De menut em fascinava la facilitat amb què la gent gran del poble ataüllava les dimensions dels bancals. Amb un simple cop d’ull eren capaços de calcular la superfície d’un tros de terra erma malgrat que aquesta tinguera una forma irregular. A l’escola ens ensenyaven a calcular àrees de quadrats, rectangles, cercles o fins i tot de figures compostes, però sempre havíem de tirar mà d’un tros de paper, d’una llapissera i d’uns minuts per fer els càlculs adequats. Ara bé, aquells hòmens només necessitaven una mirada i, tot i que en aquell moment no n’era conscient, anys d’experiència i suor.
L’Associació Cultural Sucarrats va presentar el passat 23 d’abril a Mont-roig l’Obra poètica completa de Desideri Lombarte (1937-1989) i el darrer llibre de poemes, Aplec, de Juli Micolau, escriptor, preferentment en vers, de la Freixneda. Va presidir la presentació de les obres l’alcaldessa de la localitat, Gloria Blanc, acompanyada per la de Valljunquera i diputada provincial a Terol, Susana Traver. Va actuar com a mantenidor de l’acte cultural Carlos Marzo, en representació de l’entitat organitzadora, l’Associació Sucarrats.
M’inquieten sempre els desapareguts. Aquell estatus en què no coneixem si una persona és morta o viva. Una incertesa que es barreja amb l’esperança, que acompanya els seus familiars, de saber que, algun dia, aquells éssers estimats absents tornaran amb vida. O que, almenys, podran certificar, definitivament, la seva defunció. Al final dels conflictes bèl·lics, arreu del món, les persones desaparegudes són quantioses.
El passat 27 d’agost vam veure com el BOE incloïa la tramitació dels quatre parcs eòlics que des de fa uns mesos, sabem que venen a envair los horitzons del Matarranya i del Baix Aragó. D’aquesta manera veiem com es materialitzava el que ja no són simples sospites. Tot i que en diverses ocasions els representants de l’empresa Capital Energy havien manifestat que si el territori estava en contra, no tramitarien els projectes, la realitat ens ha mostrat que una vegada més, la piconadora econòmica passa per damunt de la paraula, i que les promeses se les emporta el vent. El vent, sempre protagonista.
No recordo exactament la ciutat francesa ni l’any, però no puc oblidar les ganes de plorar que em van envair quan, des de l’autobús en què viatjava al costat d’altres adolescents estudiants de francès, vaig veure als meus tios «de França». No era lo primer camí que els veia però el fet de trobar-los allí, a gairebé 1.000 km de la meua casa, em va emocionar moltíssim.
