// Jordi Marín Monfort

Vivim temps convulsos i no només per allò que ens amollen a tort i a dret pels mitjans, que si la guerra a Ucraïna, que si l’enèsima variant del virus de la Covid-19, que si la inflació… notícies totes que, més enllà del dolor que causen a tothom que ho pateix en primera instància, no són més que símptomes d’una situació global molt més greu i que fa de mal veure, de mal comunicar i de mal pair.

// Jordi Marín

De menut em fascinava la facilitat amb què la gent gran del poble ataüllava les dimensions dels bancals. Amb un simple cop d’ull eren capaços de calcular la superfície d’un tros de terra erma malgrat que aquesta tinguera una forma irregular. A l’escola ens ensenyaven a calcular àrees de quadrats, rectangles, cercles o fins i tot de figures compostes, però sempre havíem de tirar mà d’un tros de paper, d’una llapissera i d’uns minuts per fer els càlculs adequats. Ara bé, aquells hòmens només necessitaven una mirada i, tot i que en aquell moment no n’era conscient, anys d’experiència i suor.

// Jordi Marín i Monfort, Centre d’Estudis dels Ports

Un pardalet ha pujat a la serra a dir-nos que Temps de Franja fa vint anys. Vint anys! Potser la xifra és modesta, però si tenim en compte les circumstàncies en les quals es celebra l’aniversari (qui, què, com i on), la celebració de l’efemèride està més que justificada i cal que ens siguem conscients, tant a la Franja com a tot el conjunt de les terres de parla catalana.

En primer lloc perquè qui celebra l’aniversari és una revista en paper que, com tantes altres, va veure com als pocs anys de nàixer, en plena infantesa, havia d’enfrontar-se a la irrupció dels mitjans digitals, a l’aparició de les xarxes socials i a una crisi econòmica que, tot plegat, va suposar un terrabastall important per als mitjans de comunicació tradicionals i en particular per als de suport en paper. Cal dir, però, que Temps de Franja era (i és) quelcom més que un mitjà de comunicació més.

// Jordi Marín i Monfort

Vatres què demanaríeu
si puguereu demanar?
—Demanar sí que podríem
lo difícil és donar—.
—Que mos dixaren tranquils,
que mos díxon treballar,
que mos tinguen per amics
veïns dels quatre costats.*

Fa uns dies vaig rebre per correu una petita joia en forma de llibre, el recull de poemes Camins trescats de l’enyorat Desideri Lombarte. En llegir aquests versos que fan d’introducció de l’article vaig tenir la sensació que, a més de poesia, Desideri ens havia deixat un missatge gairebé profètic. Va saber posar les paraules justes a aquells sentiments i vivències que molts hem experimentat i, ves per on, resumeix en vuit versos allò que els diríem als que, aquestes darrers mesos, pretenien dir-nos com havíem de viure.

// Jordi Marín i Monfort

És molt probable que darrerament hagueu sentit aquest terme als mitjans, especialment la gent del Matarranya. La irrupció a les xarxes d’un projecte (iniciativa, en diuen els promotors) difús per a les comarques que pivoten sobre el Tossal del Rei ha despertat moltes reticències entre la població local atesa la poca transparència que hi ha hagut des del principi. Em refereixo a la iniciativa Maestrazgo – Els Ports, com us podeu imaginar.

Segons expliquen els seus impulsors, es tracta d’una iniciativa per llançar una marca global per tal de posicionar la regió (sic) en la champions del turisme de natura a escala internacional i tot això promogut per una fundació de caire filantròpic i amb seu als EUA (Wyss Foundation).

// Jordi Marín i Monfort

Al gener escrivia sobre el concepte de Nova Ruralitat i com aquest nou enfocament està revolucionant l’imaginari col·lectiu del rural alhora que està resultant certament incòmode en l’esfera política. A l’Aragó bé que ho sabeu amb el cas de Teruel Existe. Quelcom semblant està passant a les comarques del nord del País Valencià amb el Fòrum de la Nova Ruralitat.

// Jordi Marín Monfort

La metàfora del boomerang, aquell objecte dels aborígens australians que llances i et retorna, és utilitzada de forma recurrent i en múltiples contextos. Aquests dies i amb la crisi del coronavirus, m’ha vingut al cap per entendre què ens està passant.

Els casos de contagi a Itàlia i a l’Estat Espanyol no han fet més que créixer i créixer malgrat les mesures dràstiques de contenció que imposaven (i segueixen imposant) els governs de torn. Quan fa unes setmanes vèiem a les notícies com la Xina ordenava el confinament de milions de persones al voltant de Wuhan ens ho preníem a broma. No era difícil sentir un comentari al bar qualificant la mesura de desproporcionada, exagerada o amb qualsevol altre adjectiu que, en el fons, menystenia la mesura. Alguns potser comencem a entendre-ho tot plegat. Altres, però, potser no ho entenen ni tan sols ara.

// Jordi Marín i Monfort

En aquests darrers temps hem assistit a un canvi de tractament, ni que sigui mediàtic, envers la ruralitat. El canvi d’adjectiu de buit a buidat a l’hora de referir-se al territori que ens ocupa és més que significatiu perquè el segon interpel·la directament els eventuals responsables del buidatge, hom busca el subjecte de l’acció i aquest, necessàriament, és un subjecte social i no pas natural. Aquest canvi de perspectiva sobre el despoblament és un salt de gegant perquè esborra de l’imaginari col·lectiu la idea que és justament això, una qüestió natural, com si de la llei de la gravetat es tractés, per passar a ser una qüestió que té unes causes concretes amb uns responsables concrets i en darrera instància obre la porta a rectificar aquelles polítiques que han produït i produeixen l’èxode rural i, eventualment, revertir-lo.