Definir què és un estat és una qüestió que, malgrat tenir una definició acadèmica, està plena de matisos que fan que contínuament s’hagin d’introduir esmenes per tal d’incloure-hi tot el ventall de variants que hom pot trobar al món. Totes tenen, però, un denominador comú, el monopoli de la violència. Trobarem repúbliques, democràcies, regnes, fins i tot monarquies parlamentàries (sic) però totes coincideixen en reconèixer per a elles i per a les altres el dret d’exercir violència (quan calga) sobre les seues poblacions.
Quan el que et determina com a estat és aquesta potestat d’exercir violència per fer cumplir una legislació (imposada o acordada amb diferents nivells de profunditat) sobre una població que no el sent (l’estat) com a propi, és a dir, no se sent en la seua totalitat part d’una comunitat amb uns referents comuns, l’estabilitat de l’estat trontolla. Es percep com quelcom artificial i impostat i els conflictes estan servits.
Els estats tenen llavors dues vies per combatre aquesta situació, exaltar (quan no crear) uns referents comuns (l’esport és ben útil per a això) i uns mites fundacionals, d’una banda, i desmantellar qualsevol referent o mite que puguin tenir només una part de la població sobre la que s’exerceix l’autoritat i que diferencia a eixa part de la resta ni que siga en uns pocs matisos culturals.
És des d’aquesta perspectiva que hem d’analitzar l’atac furibund perpetrat pel govern valencià contra el català aquests darrers mesos. Lluny de voler defensar el valencià com a llengua pròpia dels valencians, totes les mesures preses van en la línia de aprofundir en el secessionisme lingüístic i des d’una catalanofòbia desacomplexada. I quan dic catalonofòbia hi incloc el valencià com a variant dialectal de la llengua catalana, es tracta d’un cas d’autoodi de manual. Només així podem entendre que s’haja iniciat el tràmit per a excloure la ciutat d’Alacant del domini lingüístic valencià; que s’haja modificat l’accent en el topònim oficial de la ciutat de València; que s’haja proposat la censura d’autors en llengua catalana no nascuts al País Valencià; que s’haja proposat l’exempció d’examinar-se d’una de les dues llengües oficials a les EBAU (podeu imaginar-vos quina n’eixirà perjudicada); que s’haja proposat el canvi de nom de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per el d’Acadèmia de la Llengua Valenciana (ací no hi té cabuda la propietat commutativa, l’ordre dels factors sí que importa) i el que queda per venir. Mesures totes elles per a arraconar el valencià, el nostre català, per a dividir la catalanofonia, per a dinamitar aquell referent comú que tenim els catalanoparlants independentment d’on hem nascut i vivim i que ens fa sentir com a casa. Per a, en definitiva, destruir la nostra llengua, la nostra pàtria, perquè qüestiona obertament la seua.
S’ompliran la boca de dir que defensen el valencià, però el cert és que només treuen la llengua a passejar amb tres finalitats: com a cortina de fum per a tapar altres vergonyes i així desviar l’atenció mediàtica (ara mateix ocultant la gestió catastròfica de la DANA); per a provocar gratuïtament els valencianoparlants (vegeu sinó el cartell oficial del darrer 9 d’octubre); i per a alimentar l’imaginari col·lectiu amb la idea que el valencià sempre és un problema. I de pas, el destrueixen poc a poc. Es mina un dels principals referents que amenacen l’estat, perquè així és com viuen l’existència d’una diversitat lingüística: com una amenaça al seu marc mental uniformador i imperialista.
Potser haurà semblat exagerada la darrera afirmació, però si analitzem les declaracions que va fer Isabel Díaz Ayuso en referència a la immigració, crec que s’entendà millor. Deia la presidenta madrilenya que no es podia considerar els llatinoamericans com a immigrants justament per la seua condició de llatins. O dit d’una altra manera, parlen castellà i són fills de territoris que van pertànyer a l’imperi espanyol, per tant són espanyols en tant que no són immigrants. Subtil manera de reconèixer la importància d’una llengua per a definir la identitat d’una comunitat humana i, al mateix temps, reconèixer implícitament l’existència d’altres en els mateixos termes. Tenen clar que una d’aquestes comunitats humanes és la que parla català i que hem convingut anomenar Països Catalans. Una comunitat que, malgrat no tenir estat propi, ens hi reconeixem (i ens reconeixen vist com actuen) com a tal.
Així que com a comunitat lingüística que som hem de viure amb la mateixa intensitat i indignació els atacs a la nostra llengua que es produeixen a València com els que es produeixen a la Franja, a les Illes, al Principat o a Perpinyà. Tot forma d’una estratègia única de destrucció d’una identitat lingüística que els impedeix exercir la seua voluntat d’arraconar-la fins a la irrellevància. De tota la catalonofonia depèn que n’ixquen victoriosos o que fracassin una vegada i una altra.
Publicat a Temps de Franja n.167, novembre 2025