Les reivindicacions dels col·lectius docents porten temps covant-se i aquest curs 25-26 han acabat esclatant a Catalunya i al País Valencià de forma massiva i més puntualment a l’Aragó. Allò que es demana és essencialment el mateix: una millora de la qualitat de les condicions de treball d’una banda (rebaixa de les ràtios, menys burocràcia, espais de treball dignes, eficiència en l’adjudicació de substitucions…) i de la recuperació del poder adquisitiu que se’ns ha arrebassat d’una altra. Ambdues però, convergeixen en el fet de ser només la punta de l’iceberg de quelcom més profund: la degradació d’un servei públic com és el de l’educació. Exactament el mateix que passa en l’àmbit de la sanitat o de la dependència.
Totes tres, educació, sanitat i dependència, són pilars de l’estat del benestar i necessitats imperioses de la societat. Són, per tant, nínxols de negoci per a un sistema neoliberal que ho monetitza tot. Si es retallen aquests serveis no cal tenir cap dubte que els usuaris potencials s’escuraran les butxaques per poder disposar-ne. Disposar-ne no com un luxe o una necessitat accessòria, sinó com el que són, una necessitat vital. És des d’aquesta lògica cruel i deshumanitzadora que s’actua. Així doncs, la societat hauria d’entendre aquestes vagues que darrerament i de forma recurrent afecten als sectors de l’educació i de la sanitat com a crits d’alerta d’un desmantellament orquestrat de tot allò públic en favor d’una creixent oferta de serveis privats que han vingut a cobrir aquestes necessitats.
En els casos valencià i aragonès, a més, les retallades en serveis públics van acompanyades d’anuncis grandiloqüents de rebaixes fiscals. Aquesta reducció en la recaptació d’impostos repercuteix directament en una menor disponibilitat pressupostària per a aquests serveis públics que serveix com a excusa per a no poder atendre les demandes dels sectors implicats. Un peix que es mossega la cua i que ha estat perfectament dissenyat per escanyar les classes més baixes i permetre que les rendes més altes tinguen més poder adquisitiu per tal d’accedir als serveis concertats i en ares d’una llibertat d’elecció que encobreix una segregació orquestrada de la societat.
Hauria de cridar l’atenció al públic general que açò no va de governs d’esquerres o de dretes. Les polítiques que apliquen uns i altres en aquestes matèries tenen petites diferències superficials però en el gruix de la qüestió cap d’elles mossega la mà de l’amo. I l’amo és el capital, el neoliberalisme que ha dictat com han de ser les normes del joc. No ens hauria d’estranyar, doncs, que a Catalunya els docents es revolten contra un govern del PSC i Comuns amb recolzament d’ERC mentre que al País Valencià i també a l’Aragó, ho fan contra un govern del PP amb el suport tàcit de VOX. Uns i altres no són més que titelles de qui realment mana.
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026