Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

De créixer, anava la cosa*

// Jordi Marín Monfort

Vivim temps convulsos i no només per allò que ens amollen a tort i a dret pels mitjans, que si la guerra a Ucraïna, que si l’enèsima variant del virus de la Covid-19, que si la inflació… notícies totes que, més enllà del dolor que causen a tothom que ho pateix en primera instància, no són més que símptomes d’una situació global molt més greu i que fa de mal veure, de mal comunicar i de mal pair.

La humanitat en el seu conjunt està davant d’una de les crisis més profundes que ha viscut com a espècie i que és el motor de molts dels esdeveniments que estem vivint ara mateix. Em refereixo a la crisi dels sistema capitalista. Potser qui llegeix aquestes línies esperava que em referís a la crisi climàtica, a l’energètica, a la dels recursos materials o potser a la pèrdua de biodiversitat, però el fet és que totes aquestes han esdevingut per culpa d’un capitalisme ferotge que té en el creixement infinit el seu leitmotiv i en la globalització el camp de joc idoni per explotar tot el seu potencial. És aquest creixement exponencial basat en un augment del 2% o 3% del PIB el que ens ha dut on som. Cap economia pot créixer a aquest ritme sense un ús indiscriminat d’energia (bàsicament combustibles fòssils amb una alta taxa de retorn energètic i barats) i de recursos minerals explotats amb criteris de màxima rendibilitat econòmica.

La tèrmica d’Andorra, l’any 2015. / Cales Terès

L’esgotament d’uns i altres està al darrere de l’actual crisi energètica i de les dificultats que hi ha per a fer una transició energètica cap a les renovables que, alguns pretenen, ens han de permetre mantenir el nivell de vida que tenim. Tot un miratge que per més vegades que es repetisca no es farà veritat. La natura i les seues lleis són implacables i la sobreexplotació que hem fet durant dècades dels recursos minerals fa que ara estem en una situació molt crítica per poder nodrir la indústria de les matèries primeres per a poder fer aquesta transició. Amb tot, veiem com proliferen els projectes de macrocentrals renovables arreu del territori alhora que la Unió Europea reconeix de manera implícita que aquest camí és molt fosc i decideix, amb una hipocresia descomunal, atorgar l’etiqueta de verda a l’energia nuclear o al gas. Car, la tant esbombada transició a les renovables està més que compromesa per diversos motius, en concret per la seua dependència dels combustibles fòssils a l’hora ser implantada i pels recursos minerals crítics que, segons diversos estudis, no són capaços de cobrir l’eventual demanda generada. Davant d’això s’ha triat la pitjor opció possible, el campi qui pugui manifestat en polítiques que segueixen apostant per les emissions de gasos d’efecte hivernacle (també veurem cremar carbó uns quants any més) que ens han dut la crisi climàtica que estem patint. Perquè, no ho perdem de vista, la crisi climàtica és conseqüència directa d’aquest sistema capitalista, d’aquesta màquina que cada vegada necessita cremar més i més combustibles fòssils i emetre més i més tones de gasos d’efecte hivernacle.

Tot plegat ha resultat en una combinació fatal per a la humanitat. Per als que hem provocat la situació i per als que han estat explotats en nom del progrés durant els darrers segles. Tothom en patirà les conseqüències. D’una banda, com ja he comentat, hem esgotat els recursos més valuosos i de més fàcil accés i per una altra banda hem de conviure amb les conseqüències de les nostres accions. L’augment de temperatures a nivell planetari està provocant canvis en els patrons climàtics que estan afectant els sistemes agrícoles de tal manera que estem davant d’una imminent crisi alimentària d’escala global que ja està desencadenant crisis socials importants en forma de migracions, revoltes i en darrera instància conflictes bèl·lics. El panorama no és gens alentador, la convergència de totes aquestes crisis poden desencadenar un col·lapse civilitzatori per al qual ens hauríem d’estar preparant.

Davant una situació de manca de recursos i amb el coneixement que tenim a dia d’avui del que passa quan els explotem de forma massiva i desenfrenada, l’única opció que tenim és la de decréixer. Vull fer notar que hem de decréixer en el sentit que l’economia dona a aquest verb. Per contra, hem de créixer en el camp de les relacions socials, de la comunitat, de fer xarxes de tot tipus entre nosaltres per poder fer-hi front als temps a què em referia al principi. I és en aquesta escenari que el rural té una oportunitat per reeixir.

El creixement de les ciutats i de l’estil de vida que duen associat ha anat paral·lel al de l’economia. El capitalisme busca el màxim d’eficiència de les inversions així com una reducció al mínim dels costos. És evident que criteris de concentració de població afavoreixen aquests plantejaments i durant dècades hem vist migrar gent des del rural cap a les ciutats. Quantes vegades hem sentit allò de “per a tant poca gent no és rendible aquest o aquell servei” en referir-se al rural? Criteris econòmics davant dels drets de ciutadania. Un discurs que sovint hem acabat interioritzant al rural en una espècie de síndrome d’Estocolm mal interpretada alhora que molt nostrada.

Ara però, les tornes es poden girar. Amb el context que es dibuixa la vida a les ciutats serà molt complicada. Establiments humans massificats seran un focus constant de problemes sanitaris, d’abastiment d’energia, aigua i aliments… I per descomptat seran un niu de conflictes socials. El camí a prendre és evident, caldrà una redistribució de la població per tot el territori, una reruralització si ho voleu dir així. Algunes veus aboguen per una renaturalització de les ciutats (com si mai hagueren estat naturals) i no és estrany trobar propostes urbanístiques per fer les ciutats més verdes com ara ajardinar les teulades dels edificis o pintar-los de blanc per rebaixar l’efecte illa que tenen les ciutats a nivell de temperatures. Pedaços que no van a l’arrel del problema: no podem seguir vivint així.

Els pobles tenim un escenari de futur complicat també perquè la globalització també ens toca, no en som aliens. Tenim, per exemple, una elevada dependència del vehicle propi i dels combustibles fòssils per a fer qualsevol tipus d’activitat, per no parlar de tot el que afecta directament a la producció d’aliments. Us imagineu camps sense tractors o altres tipus de maquinària agrícola? No tenim un horitzó ple de roses i violes, però sí que som en una posició privilegiada per a afrontar els canvis que estan a la cantonada. Veurem els propers anys com més i més gent va tornant als pobles fugint d’unes ciutats insalubres. És probable que abans vivim un període d’extractivisme voraç envers el rural per intentar salvar les ciutats, però això està abocat al fracàs. De fet m’atreviria a dir que ja estem entrant en eixe moment. Caldrà que la gent al rural estiguem ben atents per protegir allò que li serà indispensable en el futur: la terra. Perquè és ella la que ens donarà de menjar quan no hi haurà transport que ens porti aliments de l’altra banda del món.


*Publicat a Compromiso y Cultura n. 92, agost 2022

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: