Com cada mes de novembre dels darrers 30 anys, es celebrà la cimera climàtica mundial que, sota el nom de Conferència de les Parts (COP), organitza la Convenció Marc de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic (UNFCC, en les seves sigles en anglès). La darrera, la COP30, ha tingut lloc a la localitat de Belém al Brasil.
L’objectiu d’aquestes cimeres és aprovar un document consensuat per totes les parts (estas membres de l’ONU) que contribueixi a combatre el canvi climàtic. Prèviament s’hi han debatut tot d’informes redactats per la comunitat científica en què no només s’assenyalen les causes sinó que també es detalla l’estat actual del tema i les projeccions de futur alhora que es plantegen escenaris en funció de les mesures que es prenguen. En aquest sentit, s’hi inclouen recomanacions a les parts sobre el caràcter d’aquestes mesures i l’impacte que tindria la seua eventual entrada en vigor. És funció d’aquestes parts estudiar tota aquesta documentació i, en base a la mateixa, prendre els acords pertinents amb els compromisos implícits de compliment per tal de posar-hi fil a l’agulla a l’agenda climàtica.
Les pretensions d’aquestes COP sempre s’han vist truncades perls interessos dels estats amb més influència econòmica o amb interessos vinculats als combustibles fòssils. Així, a la COP15 a Cophenaguen (2009), es proposà de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GHE) entre un 20% i un 40% a 2020 (respecte els valors de 1990) i un entre un 80% i un 90% per a 2050, però l’acord final només feia referència al fet que les emissions haurien d’assolir el seu màxim “l’abans possible” i sense posar dates ni terminis de reducció d’aquestes. No cal dir que els objectius que marcava la comunitat científica estaven ben allunyats del que s’aprovaren i dels valors d’emissions que, per descomptat, es registraven el 2020. Aquestes, lluny de reduir-se, van augmentar considerablement (tot i la COVID) i ho han seguit fent fins l’actualitat marcant nous rècords cada any.
6 anys després, a París, la COP21 conclogué amb el propòsit de no superar els 1,5º C d’augment de la temperatura respecte els valors preindustrials. D’allà sorgiren, a Europa, els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), l’agenda 2030, l’aposta per les energies renovables i l’electrificació massiva en pro d’una descarbonització que havia de fer possible la contenció de l’augment de la temperatura mitjana del planeta tot reduint les emissions de diòxid de carboni (un dels GHE).
Tant aquell “abans possible” a què es feia referència el 2009, com els objectius de l’acord de París de 2015 han quedat en un no res. Llegir a dia d’avui els ambiciosos objectius de reducció de GHE amb que començava la COP15 a Cophenagen (per triar una COP) o veure les dades contrastades d’augment de les temperatures mitjanes del planeta any rere any, no fan més que despertar un sentiment amarg d’impotència d’una banda i de frustració per una altra. Potser algú podria titllar d’ingenus aquells grups de científics que periòdicament publiquen els seus treballs amb milers de dades perquè soguin contrastades o refutades, que fan esforços ingents per difondre’n els resultats a tots els nivells i que insistentment alerten i aconsellen les autoritats amb capacitat de prendre decisions perquè les prenguin.
I és aquí on apareix la hipocresia desacomplexada. Les mateixes autoritats que es vanten de lluitar contra el canvi climàtic, les que paguen amb els seus fons públics la feina d’aquests cientifics, els mateixos estats que mantenen econòmicament l’organisme que suporta el panell intergovernamental pel canvi climàtic (IPCC) o l’UNFCC, són els que després no apliquen les mesures que es desprenen de les seues conclusions. Quan arriben les COP i de forma reiterada, “les parts” fan mans i mànigues per passar el ribot als informes tècnics per tal de treure’n tot allò que molesta, que es considera inconvenient o que, senzillament, xafa algun ull de poll. És de justícia reconèixer que no totes les parts es comporten per igual, però és escandalós que en ple 2025 les potències petrolieres hagin vetat en l’informe final de la COP30 el terme “combustibles fòssils” per a referir-se a les causes de les emissions de GHE i, en conseqüència, del canvi climàtic. La relació entre els GHE i l’augment de temperatures està reconegut des de finals del segle XIX, no només per la comunitat cientifica internacional sinó també per les companyies petrolieres que, tot preveient futures demandes judicials, van encarregar estudis independents a principis dels anys 80 del segle passat (10 anys abans de la primera cimera pel clima!). Tot això fa que estem davant del cas de malversació de fons públics més gran de la història recent a escala global.
I mentrestant, ens inunden a campanyes de rentat verd, se’ns culpabilitza a escala individual per no estar del costat de la descarbonització quan diem que no volem macroprojectes industrials de renovables a les nostres comarques o mostrem reticències al vehicle elèctric. Fer-ho no ens converteix en negacionistes, ni de bon tros, però no podem permetre que ens facin còmplices callats d’unes polítiques neocolonials i extractivistes que no tenen cap altra finalitat que no sigui la d’engreixar els comptes d’una oligarquia energètica que només ha vist en el canvi climàtic un nínxol econòmic més on fer negoci.
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026