‘Tempestes venen del sud’
// Jordi Marín Monfort
Les eleccions autonòmiques del passat 28 de maig ens han deixat un panorama desolador al País Valencià. Després de dues legislatures en què s’havia aconseguit projectar una imatge allunyada de la corrupció i els desficacis, l’aritmètica de les urnes ens ha retornat al passat.
Si els anys de les majories absolutes del PP es van caracteritzar pel malbaratament de fons públics, l’amiguisme desacomplexat i mantenir viu l’esperit secessionista pel que fa a la política lingüística i cultural respecte la resta de territoris de parla catalana, el govern que es perfila té tots els ingredients per ser molt més bel·ligerant.
El preu del desgast
Durant els governs del Botànic s’havia fet un tomb radical a la gestió de la Generalitat i s’havien dut a terme polítiques que semblaven utòpiques amb el govern anterior, tot i que sovint insuficients a ulls d’un sector del seu electorat. A més, ha quedat pendent l’eterna promesa d’un finançament autonòmic just. Ni amb un govern d’esquerres a Madrid s’ha fet cap pas endavant en aquest sentit.
D’altra banda, mantenir un govern de coalició comporta tensions que no sempre s’han sabut resoldre d’una manera eficient. El cas de judicialització de la líder de Compromís i que fora vicepresidenta del Consell, Mònica Oltra, n’és l’exemple més clar (lawfare de llibre com s’ha demostrat) i que els socis de govern no van saber —o no van voler— defensar com hauria calgut.
L’abstenció, determinant
L’abstenció i el reagrupament del vot de la dreta (la desaparició de Ciudadanos) han estat la clau. A les tres circumscripcions les esquerres han perdut més vots que les dretes respecte les eleccions de 2019: a Alacant el 15,2% uns i el 5,5% els altres; a Castelló un 12,9% i un 0,2%; i a València 8,9% i un 1,0% respectivament.
Hi ha hagut una desmobilització del vot d’esquerra que ha estat determinant i els partits n’haurien de fer una anàlisi crítica per veure què l’ha provocada. És evident que el discurs de la por de “que ve el llop!” no ha funcionat i cal projectar il·lusió en el vot, perquè una bona gestió de l’administració (en termes generals, s’entén) no ha estat suficient.
Baixar el llindar del 5% al 3% dels vots per a tenir opció a entrar a les Corts Valencianes ha estat una reivindicació històrica de les formacions petites al País Valencià i en aquesta ocasió la gran damnificada ha estat Unides Podem. Amb tot, només s’hauria aconseguit que un escó canvies de dreta a esquerra.
Una legislatura de destrucció
El que ens depara el futur més proper és un retorn als anys més foscos de la política autonòmica. Amb un PP que s’ha reservat el control del 95% del pressupost i un soci de govern que té com a objectiu destruir tot allò que no faci referència explícita a la “sacrosanta unidad de España” i atacar sense complexos qualsevol indici de catalanitat (lingüística o cultural) el que hem d’esperar és una administració molt antivalenciana i gestionant uns pressupostos adreçats a enriquir als de sempre i hipotecant, una altra vegada, el futur del País Valencià.
Aquestes setmanes hem assistit a tot un seguit d’anuncis i declaracions d’intencions que fan posar la pell de gallina. Caldrà veure l’abast real d’aquestes polítiques, perquè en molts casos es trobaran amb legislació de rang superior que les impossibilitaran, però és evident que l’actitud i el posat reaccionari és desacomplexat i el temps dels eufemismes ha passat.
Publicat a Temps de Franja n. 158, juliol 2023
Tags: Catalanofonia
