L’acrònim MENA, referit als menors estrangers no acompanyats, ha estat històricament un terme tècnic: unes sigles operatives destinades a garantir la protecció dels joves que arriben sense referents familiars al país. Amb el pas del temps, però, aquest acrònim s’ha allunyat del seu origen. El problema no rau en l’ús en si mateix, sinó en com s’ha instal·lat a l’esfera pública. Avui, mena no només designa una situació administrativa; actua com una font inesgotable de sospita, amenaça i estigma. S’ha convertit en la veu enganyosa que descriu milers d’adolescents, englobant-los en una narrativa simplista, en una figura deformada per complir amb la seva comesa: la deshumanització.
Aquesta percepció, reforçada per la imatge que projecten certs mitjans de comunicació sensacionalistes i secundada per discursos polítics que criminalitzen la immigració i la pobresa, va adquirir una nova dimensió amb la inclusió, no exempta de polèmica, que la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) va fer del mot a principis d’any, donant per definició: «inmigrante menor de edad que no cuenta con atención de ninguna persona que se responsabilice de él». Per si no fos prou, recentment hi ha afegit: «usado a veces en sentido despectivo». Com sempre, la RAE es justifica afirmant que només recull l’ús que se’n fa. Però aquesta aparent neutralitat resulta enganyosa: Incorporar com a accepció que mena s’utilitza a vegades amb intenció pejorativa no es pot considerar un gest innocent, limitat a documentar l’argot col·loquial.
Els equips professionals que acompanyem aquests joves fa anys que reivindiquem l’ús de terminologia més humanitzadora, com ara «joves migrants», «joves sense referents familiars» o «joves», sí, a soles, sense cognoms ni altra categoria més que la que evidencia el seu moment vital. Per tant, la qüestió que ens ocupa, més que dubtes lingüístics, planteja dilemes morals. Quan l’organització encarregada de configurar el diccionari aprova una etiqueta plena de prejudicis, malgrat les opinions d’experts, està simplement obrant d’acord amb la seva funció fundacional? Fins a quin punt la bandera de la imparcialitat lingüística eximeix de complir un deure ètic?
La llengua normativa tria. Decideix què s’anomena i com. I validar un concepte inoculat popularment amb el verí del greuge —sense delimitar-ne l’ús ni aplicar-hi cap filtre rigorós—, és una mostra de poder simbòlic. Ve a dir que el menyspreu, quan es repeteix prou, mereix ser legitimat. Aquest moviment té efectes socials severs i revela la complicitat de les institucions en la reproducció de lògiques racistes. Quan es diu mena, no es veu a l’adolescent; quan es diu mena, s’esborren els noms.
Aquest reduccionisme, present en altres episodis històrics de despersonalització col·lectiva, forma l’engranatge imperceptible que anticipa les polítiques d’exclusió. És un fet conegut; la RAE ho sap i, inconscientment o no, pren partit. Els joves que arriben sols al nostre país, ja marcats per diferents vulnerabilitats, topen amb un mur addicional en els seus processos d’integració, empentant-los cada vegada més cap als marges. Ignorar-ho perpetua la desigualtat.
Les paraules importen, especialment quan designen persones que no poden defensar-se ni reformular com volen ser percebudes. Consolidar mena com a referència despectiva és una regulació indecent que comporta fatídiques conseqüències. O no és tràgic que allò que va néixer com una eina de protecció s’hagi transformat en un factor de risc? Però aquesta deriva no és un accident fortuït: és el flux d’un corrent que ha trobat darrere d’aquesta nomenclatura un canal obert per escampar l’odi. I ara, a més, rep suport institucional.
Si l’acadèmia vol servir a l’interès públic i deixar de donar emparament legal a la intolerància, hauria d’escoltar els equips professionals i, posats a oficialitzar-ho, donar explicacions clares, descriure-ho críticament i desaconsellar-ne l’ús fora de l’àmbit professional. Però no ho farà. No vol assumir que el diccionari, en certes circumstàncies, també pot ser un mecanisme d’opressió. I cada vegada que una institució acota i normalitza les persones dins d’unes inicials, falla en la seva responsabilitat envers el conjunt de la societat. L’idioma té alternatives. Parlar de joves migrants, de joves sense referents familiars o, simplement, de joves no és mera lingüística; és netejar la mirada, descobrir històries de vida i reconèixer-los com a subjectes de dret i dignitat.
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026