Els coneixements sobre la botànica han estat presents a les nostres societats des dels inicis de la Humanitat. Éssers humans i plantes han tingut una estreta relació: amb elles s’han alimentat, s’han curat o han alimentat els seus animals. Fins i tot, a algunes se’ls ha atribuït propietats màgiques. Tal com ens hem distanciat en la nostra vida de la Natura, s’han oblidat els seus noms i els usos per als quals, tradicionalment, s’han utilitzat. Uns coneixements que s’han mantingut gràcies a la transmissió oral, bé de les persones que n’han tingut una relació estreta, o bé, directament, d’estudiosos de la botànica.
Diuen que a les fotografies sempre hi ha una història. Darrere d’una de les imatges que ha guanyat un dels premis del concurs de fotografia de la comarca del Matarranya del 2022, n’hi ha dues. La primera història —la que hi ha darrere les mans que es veuen sostenint un pom de visc a l’entrada del mas, a la imatge guanyadora— és la de Paco Antolí, masover dels mas dels Fossos de Vall-de-roures. Un exemple de tota una vida a l’indret on ha nascut i ha treballat; on ha vist néixer i morir a tantes persones de la seva família. Una existència arrelada al territori i un valuós testimoni dels sabers del camp en greu perill de desaparèixer.
El conflicte entre Rússia i Ucraïna ha generat un llarg nombre de persones refugiades, sobretot nens i dones, ja que els homes s’han hagut de quedar al país. En aquest moments la solidaritat internacional és bàsica per sobreposar-se una tragèdia que ja desborda totes les previsions. Una situació difícil d’imaginar en una Europa dels nostres temps.
M’inquieten sempre els desapareguts. Aquell estatus en què no coneixem si una persona és morta o viva. Una incertesa que es barreja amb l’esperança, que acompanya els seus familiars, de saber que, algun dia, aquells éssers estimats absents tornaran amb vida. O que, almenys, podran certificar, definitivament, la seva defunció. Al final dels conflictes bèl·lics, arreu del món, les persones desaparegudes són quantioses.
Contemplo els darrers dies de la carrasca que hem conegut a la masia. Penso en la seua silueta que s’ha bellugat al vent durant centenars d’anys i que prompte no hi serà. Sentinella del camí i de totes les generacions que l’han transitat, ha romàs allà mentre suportava el pas del temps i contemplava els canvis que s’han succeït al seu voltant, aferrada a la roca.
M’assabento que la portada de Temps de Franja n. 144 (gener 2020) «Masovers en extinció» ha quedat entre les tres finalistes al premi a la ‘Millor portada de publicacions bimestrals i trimestrals’ de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, fet que m’ale- gra molt i que reconeix la feina de disseny de Carles Terès. A la foto, una xiqueta d’uns tres anys —la meva mare— damunt d’un ase mira fixament amb la mirada perduda. Darrere el Mas Gran, de la masada dels Fossos, un imponent edifici del segle XVIII.
Cada vegada vivim més multiculturals. És un fet que observem sols sortir de casa ja que noves llengües, cultures o menjars s’han apropat al nostre dia a dia.
Els fenòmens migratoris han estat motivats per causes polítiques —com ara les guerres—, religioses —persecucions a persones integrants de certes religions o creences—, econòmiques —persones que marxen de regions més pobres a d’altres més riques— o culturals —és a dir persones que busquen una altra cultura o reagrupar-se amb gent d’una determinada cultura. També per causes naturals, com ara els moviments migratoris que responen a desastres de la natura, ja siguen sequeres, inundacions o terratrèmols.
Camino per Fondespatla aquesta tarda. Tot i que ha estat un any diferent a causa de la pandèmia, encara continua inquietant-me el silenci que prenen els pobles després de les vacances quan els hem conegut plens de vida. El bullici deixa pas al silenci, sols trencat de vegades pel soroll d’un tractor o un cotxe. Aquelles passes de la veïna que es perd a la llunyania. Aquells nens i nenes que caminen cap a l’escola. Després, un retorn una altra vegada a l’absència de so.