// Vicent Pallarés Pascual

M’aixeco de matí amb el cant del gall. Ben al contrari del que diu la literatura, no canta sols a l’albada, ho fa quan ell vol. De vegades, a mitjanit o d’altres a ple dia clar. El seu cant desperta els altres animals, que també emeten sons i augmenten així el xivarri. És una qüestió de natura. Ara bé, si estàs dormint, tot aquest enrenou és fàcil que et desperte.

// Vicent Pallarés Pascual

M’informa aquest matí un company peruà, que en el seu país hi ha un important brot de dengue des de l’any passat. Una malaltia infecciosa transmesa per un tipus de mosquits pròpia dels països que tenen selva o clima tropical. Malalties que a nosaltres ens semblen estranyes, pot ser perquè estan tan llunyanes. Tot i això, existeixen a moltes parts del món i la quantitat de gent que en mor és quantiosa. Sols en sentim parlar quan tenim una persona propera que està afectada. Si no, queden en una xifra anònima.

// Vicent Pallarès

Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum. 

// Vicent Pallarés Pascual

Passejava l’altre dia pel poble i veia les cicatrius que han quedat del que molts denominen l’època econòmica daurada. Caminava i els dubtes em venien, mentre observava els camps propers al nucli urbà, que s’han abandonat des que es van requalificar els terrenys per a construir i on, ens alguns casos, finalment, no es va edificar res. Em va venir al cap tots aquells anys enrere en què aquella obsessió per construir va arribar als nostres pobles i ciutats. Pensava en tots els canvis ocorreguts fins ara.

Un sector important de l’economia, com ha estat l’agricultura, des de la dècada dels 90 ha sofert una davallada. Les collites s’han pagat cada vegada menys, i moltes finques s’han deixat perdre en els darrers anys, ja que alguns eren minifundis dedicats generalment a la producció de fruita seca, poc rendibles, que es van anar abandonant.

// Vicent Pallarés

Tot i que no hi vaig sovint, sempre em sorprenen les visites als cementiris. Uns indrets de repòs etern de les restes de les persones on es pretén guardar el record del seu pas per la vida. Amb l’avanç de les tecnologies, a les làpides dels nínxols, ja no sols apareixen el nom i les dates de naixement i defunció, sinó que cada vegada les persones volen deixar gravat per a la posteritat allò que van ser, els oficis que van realitzar o els llocs on van estar relacionats amb vida. Ara, fins i tot es poden gravar a la pedra fotografies com si fos una impressió, un fet que ha facilitat deixar imatges de gran realisme als nínxols.

// Vicent Pallarés Pascual

M’aixecava l’altre dia amb la notícia del terratrèmol de Turquia i Síria. Tal com avançaven les hores, el nombre de persones mortes augmentava fins a arribar a una xifra de diverses desenes de milers. Vaig visitar aquesta zona, habitada majoritàriament per kurds, l’any 2005 en el marc d’un projecte europeu, en el qual vaig participar. Desgraciadament, ja estava afectada per molts anys de conflicte entre la guerrilla kurda i l’Estat turc. La guerra d’Iraq estava a l’altra banda de la frontera en aquells temps. Ara, se li sumava a Síria, devastada per anys cruents, la  tragèdia d’aquest poderós terratrèmol que ha arrasat aquelles construccions que encara quedaven dretes.

// Vicent Pallarés Pascual

Els coneixements sobre la botànica han estat presents a les nostres societats des dels inicis de la Humanitat. Éssers humans i plantes han tingut una estreta relació: amb elles s’han alimentat, s’han curat o han alimentat els seus animals. Fins i tot, a algunes se’ls ha atribuït propietats màgiques. Tal com ens hem distanciat en la nostra vida de la Natura, s’han oblidat els seus noms i els usos per als quals, tradicionalment, s’han utilitzat. Uns coneixements que s’han mantingut gràcies a la transmissió oral, bé de les persones que n’han tingut una relació estreta, o bé, directament, d’estudiosos de la botànica.

// Vicent Pallarés Pascual

Diuen que a les fotografies sempre hi ha una història. Darrere d’una de les imatges que ha guanyat un dels premis del concurs de fotografia de la comarca del Matarranya del 2022, n’hi ha dues. La primera història —la que hi ha darrere les mans que es veuen sostenint un pom de visc a l’entrada del mas, a la imatge guanyadora— és la de Paco Antolí, masover dels mas dels Fossos de Vall-de-roures. Un exemple de tota una vida a l’indret on ha nascut i ha treballat; on ha vist néixer i morir a tantes persones de la seva família. Una existència arrelada al territori i un valuós testimoni dels sabers del camp en greu perill de desaparèixer.