Camino per Fondespatla aquesta tarda. Tot i que ha estat un any diferent a causa de la pandèmia, encara continua inquietant-me el silenci que prenen els pobles després de les vacances quan els hem conegut plens de vida. El bullici deixa pas al silenci, sols trencat de vegades pel soroll d’un tractor o un cotxe. Aquelles passes de la veïna que es perd a la llunyania. Aquells nens i nenes que caminen cap a l’escola. Després, un retorn una altra vegada a l’absència de so.
Aquestes darreres nevades que ens van arribar amb les tempestes Glòria i Filomena van fer ensorrar algunes masies del territori. El pes considerable de la neu sobre les teulades va suposar el colp de gràcia per a algunes edificacions que ja estaven malmeses. El procés del seu deteriorament és conegut: en un principi, la teulada no s’acaba de conservar bé quan s’abandonen o no es fa la vida contínua, com anys enrere. Aleshores, apareixen les primeres goteres que ajuden a malmetre les bigues, que, a poc a poc, es podreixen.
20 anys no és sols una xifra. És la constància de l’activitat i la continuïtat d’un projecte en el temps. En aquest cas, les dues dècades de Temps de Franja són el testimoni del camí que ha recorregut la publicació, una combinació de continguts referents a política, cultura i societat relacionats amb el territori, sempre amb uns criteris de qualitat. Un instrument perquè les veus s’escolten i tinguen la seva difusió. També una eina de cohesió cultural i política necessària.
L’any 2019 es van complir 25 anys del rodatge de Terra i llibertat, la pel·lícula de Ken Loach. Com va explicar aleshores el director, narra “la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú”. La seua estrena va impactar molt quan encara es parlava poc de la Guerra Civil i en un territori on les col·lectivitzacions eren un tema quasi oblidat després de la guerra i del franquisme.
Un dels sorolls que més m’agrada és el de les esquelles dels ramats en moviment. Recordo que fa temps m’acompanyava, allà cap al tard, quan Paco, el masover del mas dels Ferrers (Vall-de-roures) treia el ramat a pasturar. El dringar de les esquelles del ramat crea un una música pròpia, un curiós eco que es trenca, de vegades, per un xiulit o unes paraules del pastor. Suposo que la imatge del ramat ajuda: aquells petits punts a la llunyania que es mouen, ordenats amb l’ajuda dels gossos. És un d’aquells moments en què el món sembla que s’atura i gaudeixo d’una tranquil·litat. Durant la seva vida m’ha comentat la importància d’aquest element, més enllà del seu so, bàsic per tenir un control del bestiar.
Aquest any es compleixen 25 anys de l’estrena de la pel·lícula de Ken Loach “Terra i llibertat”, un viatge al cor de les col·lectivitzacions que es van portar a terme abans i durant la Guerra civil a molts indrets d’Aragó.
Aquest director anglès va mostrar en el seu treball de ficció aquella realitat per la qual cada vegada s’interessen més historiadors i historiadores. El film, com va explicar aleshores el cineasta, narrava “la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú”. El somni anarquista s’enfrontava a la realitat social d’aquells temps: unes estructures de poder on grans terratinents i l’Església tenien el control. Les noves idees revolucionàries que arribaren van ser un revulsiu que va intentar trencar amb tot el passat.
