Hi ha quelcom d’hipnòtic en veure un barranc desbordar-se quan plou intensament. En aquests moments, les quietes i esquerdades lleres seques que sovint travessem amb indiferència, es transformen en rius cabalosos i indomables. L’aigua enfurismada baixa per les valls, arrossegant amb ella branques, pedres i el rastre d’una força que pot amb tot al seu pas. Veure aquesta transformació en directe desperta una barreja de por i admiració, una mena de fascinació primitiva que ens recorda la potència incontrolable de la natura. Potser, sense saber-ho, aquesta atracció ens acosta a l’essència de les forces naturals que tot ho regeixen.
Però el perill és real, i, sovint, infravalorat. Les crescudes dels barrancs, especialment als terrenys escarpats o semiàrids del Mediterrani, poden ocórrer amb una rapidesa brutal. Quan plou molt, l’aigua s’acumula en terres que no sempre tenen la capacitat d’absorbir-la, desencadenant el fenomen de la crescuda sobtada. És habitual que aquesta onada d’aigua no arribi de manera gradual, sinó de cop, concentrada després d’una pluja intensa que ha caigut quilòmetres més amunt. Aleshores, l’aparent seguretat que sentíem s’esvaeix davant d’un riu que emergeix amb tota la seva fúria.
Malgrat els avisos, moltes persones s’apropen als barrancs per veure aquesta espectacular transformació en directe. Desafiant el risc, s’atreveixen a acostar-se per fer una fotografia o un vídeo, sovint sense adonar-se que poden ser sorpreses per un corrent imprevisible i letal. És una escena que es repeteix, com una temptació perillosa que, en certs moments, ens fa oblidar les regles més bàsiques de prudència. Aquesta atracció per les crescudes dels barrancs ens interpel·la sobre la nostra relació amb la natura i la falta de consciència que, massa sovint, ens porta a jugar amb el perill.
Publicat a Temps de Franja n. 163, novembre 2024