Hi ha sons que queden gravats a la memòria, com la música de l’harmònica d’un esmolet. Aquell so, que anunciava la seva arribada, trencava la monotonia i convidava a sortir al carrer per veure l’habilitat amb què donava nova vida als estris de cuina, mentre convertia el seu ofici en un espectacle fascinant. Avui, però, els esmolets han quedat en silenci, i amb ells ha desaparegut un fragment del paisatge sonor de pobles i ciutats.
A la meva infància, l’esmolet era molt més que un professional: era com un punt de trobada. Primer trèiem el cap, a veure com era i com era l’eina que havia adaptat a la seva motocicleta. Hi havia una àuria màgica en ells. Ens reuníem al seu voltant, captivats per les guspires de la mola i el ritme de la seva feina. Amb el temps, aquest so característic ha estat substituït pel brogit constant del trànsit i el silenci digital de la modernitat. Els ganivets es llencen quan perden el tall, símbol d’una societat que prioritza la immediatesa i oblida la cultura de la reparació.
Els esmolets eren també un recordatori de la comunitat i d’aquells personatges curiosos que anaven i venien, dels quals no sabíem res de la seva vida. La seva presència connectava persones i tradicions, i els sons que anunciaven la seva arribada eren una crida al misteri. Ara, aquest silenci ens parla d’una pèrdua més gran: la desconnexió amb un món més humà, on els objectes es reparaven i les relacions es cultivaven. En alguns llocs encara es pot sentir el xiulet de l’esmolet. És un record viu d’un passat que penso que no hauríem de deixar apagar.
*Publicat a La Comarca, 31 d’octubre de 2025