La Natura sembla que no oblida. Ella només espera. Quan deixem de cuidar i de cultivar, torna a avançar lentament, sense pressa però sense pausa, reclamant els espais que un dia van ser seus. Així passa amb els camps abandonats, amb els marges que s’esborren sota l’herba alta, amb els bancals que desapareixen entre argelagues i pins joves que ocupen el seu espai ben ràpid. Els marges s’obliden, però no desapareixen del tot: resten com cicatrius de pedra que expliquen que en altres temps allò va ser conreat.
Durant generacions, pam a pam, la terra va ser conquerida per les persones. Amb un esforç immens, amb mans cansades i esquenes doblegades, es van aixecar parets de pedra seca, es van netejar pendents impossibles i es va fer productiu allò que semblava improductiu.
Amb els anys, però, el camp va deixar de ser rendible. La crisi, els canvis econòmics i socials van fer que molts espais quedaren abandonats. I la Natura, fidel a la seua paciència, va tornar a ocupar-los. On abans hi havia hortes, ara hi ha bosc; on hi havia vinya, ara creixen esbarzers.
Tanmateix, de vegades, el cicle es trenca. De sobte, algú decideix tornar a cultivar. Neteja un marge, refà una paret, torna a plantar. I aleshores apareix, com una esperança discreta però poderosa la d’un espai recuperat o la d’una terra que torna a donar fruit. No és una victòria contra la Natura, sinó un nou pacte temporal. Ella sempre guanyarà aquesta partida.
*Publicat a La Comarca, 10 d’abril de 2026